dissabte, 2 de novembre del 2013

La indústria tapera torderenca

Una de les activitats econòmiques importants del darrer terç del segle xix i principis del segle xx per a Tordera fou la producció de suro i la fabricació de taps, especialment gràcies a l’increment de la demanda externa de taps de suro de mercats com el francès, l’anglès o l’austríac. Tot i l’elevat nombre de fàbriques del sector –segons Bou Illa-Serra (1998), unes 36 de declarades–, sempre s’està fent referència a petits tallers o obradors vinculats a l’àmbit familiar i bàsicament poc mecanitzats, associats en una organització anomenada, en terminologia de l’època, Agrupación Corcho-Taponera de Tordera.

La fabricació de taps de suro comportava altres activitats econòmiques paral·leles, com ara pelar suro, a voltes com a treball complementari, i que es realitzava durant els mesos de maig i juny. La diada de Sant Ponç indicava el punt de trobada per excel·lència per als professionals del sector, de manera que tractaven
preus i quantitats pel que fa a les extraccions de suro. L’obtenció de la primera matèria necessitava també un mitjà de transport que la conduís fins a la taperia. Segons els autors ja referits, carreters com Esteve Romaguera, en Busca; Josep Negre, en Caterí; Pep Carreter; Planas, en Bertroldo, i Oller, en Valet, eren els encarregats tant de proporcionar la matèria primera, el suro, als obradors com de posteriorment distribuir el producte final.

Tot i el caràcter familiar de les organitzacions, existia una certa divisió del treball. Hi havia uns operaris especialitzats, els bullidors. No totes les fàbriques disposaven de calderes i aquests s’encarregaven de les tasques prèvies a la manufactura. Un dels caps dels bullidors era Josep Campí Roquet, el Rin, el qual només amb l’olor que desprenia el suro ja podia saber si havia bullit prou o no. Aquest procés s’executava per aconseguir que augmentés el seu volum i fos més flexible i elàstic, en definitiva, més adequat per ser treballat.

El sector registra una evolució constant fins a l’any 1914, en què l’inici de la Primera Guerra Mundial paralitzà les exportacions. Aquesta disminució sobtada de la demanda provocà la pèrdua progressiva de tallers destinats a la producció de taps de suro. Joaquim Barceló Matas fou el darrer taper, que perduraria fins i tot després de la Guerra Civil.

diumenge, 27 d’octubre del 2013

La Farinera de la Júlia

L’arribada de la industrialització i el consegüent avançament tècnic provocaren que els antics molins fariners, infraestructures medievals i modernes alimentades per aigua, anessin quedant obsolets. Les noves formes de producció més productives i les millores en el sector del transport i de les comunicacions incrementaven l’oferta i començaven a fer inviable aquests negocis històrics. La no adaptació per falta de liquiditat o de miopia estratègica els conduïren, doncs, a la progressiva desaparició.

La indústria farinera contemporània per excel·lència fou la fàbrica de farines la Júlia, més coneguda com la Farinera, fundada l’any 1952. Era propietat de Josep Negre Sensat, Pere Vila Rosell i Genís Vila Rosell, que havien treballat anteriorment a l’antic molí de la Júlia. L’edifici, localitzat a 100 metres de l’estació del ferrocarril, disposava de tres ales. L’ala sud era únicament de planta baixa i s’utilitzava com a magatzem de gra, que es guardava en sitges interiors abans de passar al sistema de producció ubicat a l’edifici central. El darrer el formen quatre plantes. En el soterrani s’hi trobava el motor principal i l’eix de les politges que feia funcionar tota la maquinària de l’organització. La planta baixa era presidida pels molins de mòlta, que es feia en fases alternes de trituració i comprensió del gra de blat. La planta primera era una zona únicament destinada a la comunicació entre plantes, en la qual, mitjançant tubs de fusta, es distribuïa el gra a cadascuna de les màquines. A la segona planta hi havia les màquines de garbellar, col·loquialment anomenades planxistes, que anaven separant la farina del gra. Per últim, l’ala nord es destinava únicament a l’emmagatzematge de la farina i segones  en sitges que permetrien omplir els sacs de 50 quilograms per després pesar-los i cosir-los.

En els seus inicis, la factoria va instal·lar les màquines del molí de la Júlia i també en va comprar de noves. En aquests primers anys la direcció compaginava la nova companyia, capdavantera i adaptada als nous temps, amb el vell molí de la zona del veïnat de Sant Vicenç. El primer es destinava a l’obtenció de farina per comercialitzar i el segon realitzava les funcions de fabricació de pinsos. Després de 38 anys d’activitat, el 1990 va
tancar les portes.

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Agua Jalpí. Pura de mesa, única en Cataluña

Jalpí és la nissaga protagonista de la primera industrialització a Tordera. Aquesta s’estructuraria, principalment, en quatre empreses: una companyia dels sectors elèctric, telefònic, gas i d’aigües; una indústria siderúrgica; una fàbrica de gel, i una embotelladora d’aigua mineral natural. El seu promotor, Augusto María Borràs-Jalpí, liquidaria el seu extens patrimoni agrícola heretat del seu pare, econòmicament poc rendible, per fer una reconversió industrial a les darreries del segle XIX. El 1909, Borràs-Jalpí aprofitaria l’antiga Mina de Jalpí per inaugurar una planta d’envasament d’aigua mineral. El nom comercial fou Agua Jalpí i, com en anteriors projectes del Cavaller, aquest va esdevenir tot un referent per a Tordera. L’aigua embotellada assolí un gran prestigi, en part gràcies a la seva comercialització a Barcelona amb motiu de l’epidèmia de tifus. El 1915 va obtenir el Gran Premio en l’Exposició Nacional Farmacèutica de Barcelona. La deu produïa un cabal de 3.000 litres per minut a una temperatura d’aflorament de 17 graus i s’embotellava mitjançant 12 aixetes de plata que fluïen contínuament. El detall de les aixetes afegia més elements de qualitat higiènica a l’aigua.



A part de ser una excel·lent aigua de taula, oferia qualitats terapèutiques extraordinàries. Si més no, així ho afirmava la publicitat avalada per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Estava indicada per a la neurastènia, els mals de cap d’origen tòxic, la gota, la diabetis, l’albuminúria, els desordres digestius, el fetge, l’aparell circulatori, les vies urinàries, nefritis i la pròstata. L’oficina central i el magatzem de distribució s’ubicaven a la Rambla central, número 19, de la capital catalana, i posteriorment al carrer de la Diputació, número 286. El seu mercat potencial era bàsicament a l’àrea barcelonina, tot i que era consumida arreu del territori català i a les Illes Balears. Es comercialitzava en ampolles d’un litre i quart a 90 cèntims. Si l’usuari procedia a comprar-ne cinc, el preu es rebaixava 10 cèntims l’ampolla. El retorn de l’envàs ocasionava una devolució de 20 cèntims.

Agua Jalpí atorgava un valor diferenciador al seu producte, enfocat com a mesura preventiva o element terapèutic; per això es distribuïa preferentment en farmàcies. El seu fundador morí el 1922 i va deixar com a successors la seva esposa Doña Sofía, propietària de dues parts dels seus béns, i el seu fill Don Miguel, posseïdor de la part restant. Val a dir que aquesta organització era l’empresa més rendible del grup Jalpí, un hòlding carregat de deutes pels nombrosos projectes fallits del seu promotor. L’any 1926, les indústries Jalpí estaven en situació de fallida tècnica i Sofía Algorta ordenà reduir les despeses logístiques. Cada dia es desplaçaven a Barcelona tres camions, amb uns costos de 3.000 pessetes mensuals.

L’empresa Jalpí tingué tres etapes: la primera, regentada pel seu fundador, el Cavaller de Jalpí, va des de la seva fundació fins al 1922, any de la seva mort. La segona fou la custodiada per Sofía de Algorta, muller de l’anterior, i Miguel María, únic fill del matrimoni. El 1927 es consumà l’enderrocament de la nissaga i la companyia passà a les mans de Gaspar Burcet Malvesia, que la dirigiria fins als anys quaranta.

Jalpí abordà la publicitat com a instrument de comunicació que li permeté de donar informació als mercats. Integrada en el programa de comunicació i coordinada amb les altres variables de comunicació de màrqueting, la publicitat d’Agua Jalpí informava i persuadia els consumidors sobre les bondats del bé de la seva empresa. Per aconseguir el seu objectiu, influir en el comportament de compra dels consumidors, va definir el seu públic i el missatge que li volia fer arribar. A través de la premsa diària, principalment La Vanguardia, difonia aquest missatge per arribar al major nombre possible de clients potencials.

El públic objectiu de la publicitat d’Agua Jalpí eren persones de classe mitjana alta, que visquessin en ciutats i que tinguessin el desig o necessitat de consumir una aigua pura i lliure d’elements maliciosos. El motiu de la comunicació era la voluntat de donar-se a conèixer, principalment a la zona de Barcelona, i a tot Catalunya en segon terme. Com a eix psicològic pretenia situar-se com una aigua de qualitat, coneguda per les seves propietats farmacèutiques. Els creatius van estructurar un missatge resultat, ja que indicava bàsicament els resultats que es podien obtenir consumint Agua de Jalpí; alguns lemes publicitaris eren: «Agua Jalpí. Perfecto lavador de los riñones», «¿Queréis Salud? Bebed Agua Jalpí». Elements de benefici del producte: «Agua Jalpí. Decididprobarla», «Agua Jalpí, superior a la de Evian» o «La más pura y ligera es el Agua Jalpí».

diumenge, 25 d’agost del 2013

EXPOTOR 2013

El dijous 22 d’agost es va inaugurar a la Biblioteca de Tordera l’exposició de filatèlia “Expotor 2013”. Enguany l’Ajuntament de Tordera i el Club Filatèlic Tordera van homenatjar la Colla de geganters de Tordera pel seu 25è aniversari, Joan Bou i Pla per la seva contribució a la història i la cultura local, i el Club Patí Tordera pel seu ascens a la OK lliga. 


Joan Bou Pla acompanyat per Joan Isern, president del Club Filatèlic i Joan Carles Garcia, alcalde de Tordera.

dimecres, 21 d’agost del 2013

La Eléctrica Jalpí

Borràs-Jalpí tingué la idea d’utilitzar els molins fariners per reconvertir-los en petites centrals elèctriques. Al desembre del 1894 inicià els tràmits per adaptar els molins blanencs de la Roca i d’Avall. Davant de l’escassa força hidràulica dels anteriors, uns 15 cavalls de vapor, l’enginyer Vivó, encarregat del projecte, posà el punt de mira en el molí de Jalpí, que oferia la possibilitat de generar més energia i facilitaria l’expansió per la zona maresmenca. Es presentà el projecte d’electrificar la vila de Blanes al gener del 1895. La població disposava d’enllumenat artificial de gas i les bases contractuals amb la companyia subministradora impedien el seu establiment; finalment La Eléctrica Jalpí acabaria absorbint Gas-Rico.


Tordera, sense cap sistema d’il·luminació, era el candidat perfecte per al seu inici. Al maig del 1895 es formulà públicament el procés d’electrificació i s’iniciaren les instal·lacions. El 14 de novembre, el consistori declara el Cavaller de Jalpí fill adoptiu de Tordera i s’acordà canviar el nom de carrer Espases pel de Jalpí. La data d’inauguració de La Eléctrica fou el 17 de novembre del 1895. Un any més tard, l’organització es va poder estendre finalment a la vila de Blanes, tot i que amb certs problemes tècnics els primers dies. 

Al gener del 1897 s’iniciaren les obres d’aplicació i es compraren dues màquines de vapor a Itàlia per ser també una central tèrmica. La seva visió era expandir-se a Lloret i a les poblacions de l’Alt Maresme, de Malgrat a Caldes d’Estrac. El creixement cap al sud presentà dificultats. Poblacions com Malgrat, Calella i Arenys gaudien també d’acords contractuals que impedien el seu establiment, i enfocà el projecte a Lloret de Mar, vila on se subministrarien els seus serveis. Finalment, el dia 11 de març del 1906 Borràs Jalpí exposà el seu darrer pla estratègic. Al molí de Jalpí, seu de La Eléctrica, convocà els alcaldes d’Arenys de Mar, Canet, Sant Pol, Calella i Pineda per notificar-los la seva intenció de fer arribar el corrent fins a Arenys de Munt. El projecte de l’enginyer Juan Sindreu connectava un total de 12 pobles que gaudirien del servei d’enllumenat, força motriu i telèfon. 

L’augment de la demanda, la poca capacitat productiva i la pèrdua de liquiditat del seu promotor aconseguiren que es convertís en una companyia revenedora d’energia a partir del 1913. L’acord amb Energía Eléctrica de Cataluña assegurava el subministrament. La darrera acabaria absorbint la companyia el 1925.

divendres, 2 d’agost del 2013

Els molins fariners, una mostra de la Tordera preindustrial

Abans de la industrialització, els molins fariners eren els factors productius per excel·lència del terme municipal de Tordera. A mesura que la vila s’anava poblant durant l’alta edat mitjana, també anava desenvolupant-se la tecnologia agrícola preindustrial. La necessitat de moldre gra per obtenir farina i poder-la subministrar a aquesta població en augment fomentaria la proliferació de molins fariners durant els segles baixmedievals, documentats al territori des del segle XII. Segons Bou Illa i Vellvehí (2003), des dels inicis referits i fins a mitjan segle xx es comptabilitzen un total de 22 molins en el terme actual de Tordera. No tots aquests coexisteixen durant tot el període, sinó que s’anaven encavallant els uns amb els altres segons l’època.


L’aigua, les comunicacions i la ubicació a prop del nucli de població eren els tres factors d’èxit d’aquests elements preindustrials. Els únics molins que eren explotats tot l’any sense problemes eren aquells als quals la Tordera subministrava aigua. El molí d’en Pibernat, documentat a partir de l’any 1315, estava situat en una cruïlla de camins medievals i els molins de Jalpí, datat l’any 1406, i de la Júlia (segle xii) també es localitzaven en llocs estratègics. Aquests tres eren els més coneguts per la població local.

El molí d’en Pibernat, anteriorment conegut com del Bellforat o de les Moles, captava l’aigua de la riera de Vallmanya i la seva activitat va perdurar fins a mitjan segle xx. El de Jalpí i el de la Júlia foren els de més activitat del terme parroquial de Sant Esteve de Tordera; tots dos obtenien l’aigua de la Tordera. No obstant això, el darrer, propietat de la família Trinxet, adaptaria les seves infraestructures per ser més productives. L’antiga xarxa hidràulica seria utilitzada per generar electricitat, que posteriorment es faria servir per moldre el gra.

La farinera de la Júlia, fundada a mitjan segle xx, fou la principal factoria adaptada als nous temps i amb un cert caràcter d’indústria agroalimentària, creada per una família d’antics treballadors de l’antic molí de la Júlia. La desaparició progressiva de l’activitat primària encamina la desacceleració del sector fariner. Malgrat tot, a Tordera encara li resta una explotació inaugurada el primer d’agost del 1966, el molí de la família Pujol, localitzat al carrer de Santiago Rusiñol.

diumenge, 7 de juliol del 2013

El primer pont de ferro

Infraestructura de 183 metres de llarg per 1,60 metres d’ample, sostinguda per 10 pilars de ferro, clavats a quatre metres de profunditat, i amb un sòl de fusta. L’element fou finançat íntegrament pels veïns de la vila i amb l’aportació especial d’Augusto M. Borràs Mercader, conegut com el cavaller de Jalpí. La idea de construir un pont sobre la Tordera fou de Narcís Aleñà. El farmacèutic Miquel Vergés es va mobilitzar per abordar l’obra i finalment Joaquim Sagnier, diputat pel districte d’Arenys, fou l’encarregat de gestionar les qüestions polítiques.


A l’octubre del 1895 s’adjudicà la construcció del pont de Ferro a La Maquinista Terrestre y Marítima, i el 13 de gener del 1896 s’exposaren els plànols del pont a la plaça de l’Església. Al juliol del mateix any arribaren tres vagons amb les peces destinades al muntatge del pont, de manera que se n’inicià la construcció. El 17 de juny del 1897 els enginyers de l’Estat feren proves de resistència sobre el pont carregant unes 30 tones en cadascun dels seus trams, sense evidenciar cap  tipus de moviment. Borràs, propietari de La Eléctrica Jalpí, regalà quatre làmpades per al pont i l’Ajuntament n’hi aportaria dues més, que es col·locarien a cada costat. 

Finalment es va inaugurar el 3 d’agost del 1897. A les 10 del matí, els membres de l’Ajuntament, el jutge i els integrants de la comissió del pont foren acompanyats per l’orquestra de Tordera per dirigir-se a l’església, on mossèn Maymí, professor del seminari de Girona, celebrà un ofici solemne. A l’altar major hi havia les autoritats i la comissió. Finalitzat l’acte, es distribuïren uns 300 bons de pa i carn entre les persones menys afavorides. A les dues de la tarda, al local del Centre, l’advocat Coll va llegir un discurs.

Finalment, a la tarda s’inaugurà el pont, que estava il·luminat amb dues làmpades de 500 bugies regalades per Borràs, col·locades a la plaça, darrere de l’església. La inauguració del pont es féu coincidir amb la benedicció d’una creu gòtica de plata trobada a la rectoria i que es va restaurar; una autèntica joia d’orfebreria que va desaparèixer durant la Guerra Civil.  Acabada la benedicció del pont, es tocaren sardanes fins a la una de la matinada. Posteriorment hi hagué ball al saló Melis fins ben tard. La festa fou comissionada per Ramon Matas, Pere Vendrell i el metge Isidre Quintana.

dissabte, 29 de juny del 2013

El gual de la Tordera, una picaresca en tota regla

L’aparició de cotxes per la carretera general propicià la construcció d’un nou pas adaptat per la Tordera. Al novembre del 1909 s’expropià un terreny per a la construcció d’un gual sobre el riu. La freqüència de vehicles provocà la seva ampliació l’any següent. L’element es convertí en font de riquesa per a alguns torderencs, ja que els cotxes quedaven encallats d’una manera accidental o provocada al mig del gual. 

Els coneguts Romaguera Minguet dels bous esdevindrien uns professionals a l’hora de desencallar elements de transport per mitjà dels seus animals de tir. Aquests nous gruistes torderencs resultaven ser, en la majoria de casos, uns monopolis discriminadors, ja que, quan l’accidentat era estranger o creien que tenia disponibilitat de renda, la tarifa es multiplicava. D’acord amb això, i durant el mes de desembre de l’any 1909, apareix documentat que uns estrangers que necessitaven ser rescatats del pas de la Tordera pactaren una quantitat d’unes 25 pessetes, però que, quan els bous iniciaven les tasques de desencallament, s’acabà incrementant la tarifa fins a 100 pessetes –xifra extraordinàriament alta a principis del segle xx– tot justificant el desgast o sobreesforç que patirien els bous. Si els clients es negaven a aquest increment de la despesa, el servei es paralitzava. No obstant això, però, els protagonistes d’aquest cas concret confirmen haver pagat, un cop finalitzat el servei, les 25 pessetes acordades inicialment. Aquests professionals col·locaven estratègicament rocs per dificultar el pas del trànsit i així incrementar la demanda. Majoritàriament, els residents de la zona no havien de ser rescatats, ja que coneixien el sistema de trampes, senyalitzades també d’una manera estratègica pels mateixos infractors per no perjudicar els conciutadans.



L’abús dut a terme fou un dels factors en la decisió del Ministeri d’Obres Públiques de construir un pont sobre la Tordera que va desviar notablement el traçat de la carretera nacional. El nou pont, del 1928, fou destruït en la primera riuada el mateix any, cosa que provocà que el camí ral recuperés el trànsit, i també l’antiga pràctica anteriorment especificada. Tordera, doncs, ridiculitzava les infraestructures espanyoles. L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 fou un element clau per a la ràpida construcció del pont Nou en només vuit mesos

dimecres, 22 de maig del 2013

Presentació del col•leccionable “l’Abans. recull gràfic de Tordera 1870-1979” de Joan Bou i Pla


El divendres 17 de maig a les 8h de la tarda es va presentar a la Biblioteca de Tordera el col·leccionable L’Abans. Recull gràfic de Tordera. Unes 120 persones varen assistir a la presentació del llibre, que recull fotografies representatives de la població de Tordera entre els anys 1870 i 1979, i posa l’accent en l’aspecte humà: la gent, la manera de viure, els costums, les tradicions, les festes, i també els paisatges, els edificis i els monuments més emblemàtics.

Presentació de l'Abans-Tordera, de Joan Bou Pla  
Intervingueren a la presentació Joan Isern López, president del Club Filatèlic Tordera, Joan Borrell Ruscalleda, un dels prologuistes, Joan Carles García Cañizares, alcalde de Tordera i Joan Bou Pla, autor del llibre.   


La relació temàtica de la publicació en capítols:

I URBANISME I INDRETS
II INDÚSTRIA
III TREBALL A PAGÈS
IV MERCATS, OFICIS I COMERÇOS
V ORGANISMES, SERVEIS I PERSONATGES
VI ENTITATS
VII ENSENYAMENT
VIII FESTES I TRADICIONS


Presentació de l'Abans-Tordera de Joan Bou Pla  



divendres, 10 de maig del 2013

L'Abans: Tordera, Recull gràfic 1870-1979


Què és L’Abans?
El volum de Tordera és un llibre que recull fotografies representatives de la vila entre 1870 i 1979, i posa l’accent en l’aspecte humà: la gent, la manera de viure, els costums, les tradicions, les festes i també els paisatges, els edificis i els monuments més emblemàtics. El volum de la publicació és de 824 pàgines en format DiN-A4 amb unes 1.000 fotografies, restaurades digitalment, impreses a dues tintes, en color sèpia i amb enquadernació de luxe. S’edita en fascicles de periodicitat setmanal.

Primer lliurament gratuït
Només cal que aneu als quioscos, papereries i llibreries habituals i demaneu la col·lecció L’Abans. Us lliuraran el fascicle de presentació, cobertes, guardes i sobrecobertes gratuïtament. Si voleu adquirir més d’un exemplar –per a un familiar que ja no resideix a Tordera, per a altres membres de la família o per a un amic– feu-ho saber a l'establiment comercial i us en proporcionarà un de nou gratuïtament.
S’edita en fascicles col·lecionables de periodicitat setmanal a un preu de 2,95 euros. Aquest preu es mantindrà des del primer fascicle fins al darrer.
Podeu passar a recollir el fascicle de presentació, les cobertes i les sobrecobertes, gratuïtament, al vostre quiosc, papereria o llibreria habitual a partir de divendres, 17 de maig.
Tots els divendres trobareu els propers fascicles, un de nou cada setmana, fins a completar el volum, que es compon de 50 fascicles més el de presentació.
Punts de venda: quioscos, papereries i llibreries de Tordera. Fascicles endarrerits: l’establiment comercial us pot proporcionar tots els fascicles endarrerits i també donar-vos la informació que sol·liciteu sobre la publicació.
Subscripció per a no residents: si esteu interessats en la publicació, però no residiu a Tordera, podeu rebre el col·leccionable per correu ordinari si us subscriviu al telèfon 93 673 12 12.
El volum de Tordera és una obra realitzada per l’economista torderenc Joan Bou Pla. Està emmarcada a la col·lecció L’Abans i editada per l’Editorial Efadós amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tordera-.

Presentació col·leccionable
Divendres, 17 de maig, a les 20 h a la Sala d’actes de la Biblioteca de Tordera.



Joan Bou Pla - L'Abans Tordera 

diumenge, 28 d’abril del 2013

Novetat bibliogràfica - Tordera, Història d’un poble. volum III


El Cercle d’Història de Tordera va presentar el dimarts 16 d’abril, el tercer volum del llibre Tordera, Història d’un poble. El desembre de 2004 varen editar el primer llibre d’aquesta sèrie, una miscel·lània que ens acostava a diferents aspectes del passat de la població. L’abril del 2009 es va publicar el segon volum. La publicació vigent està formada per 11 articles elaborats per diversos autors, de dins i fora de l’organització. Cinc dels quals corresponen a la transcripció de les conferències que l’entitat organitzà al 2012, per commemorar el desè aniversari.  



En la presentació, celebrada a l’Esplai, es va oferir la comunicació El Bandoler Antoni Roig de Tordera i el seu temps, a càrrec de Joan Torrent, historiador local i membre de l‘entitat.

El llibre presenta els següents articles:

     Jordi Amat i Teixidó: "La repressió a Tordera durant la guerra i la primera postguerra (1936-1942)"

Juli Baca Vives: "Fibracolor S.A. Efímera glòria"

Jordi Bohigas Maynegre: "Tordera en guerra. La invasió napoleònica (1808-1814)"

Joan Bou Illa:Tordera Vitivinícola. La protoindustrialització”

Joan Bou Pla:Estralls econòmics d’una societat industrial. Tordera segle XVII”

Josep Massagué Puig: “Ponts, riuades i més coses”

Rafel Planas Gallart: “Àngel Torrelles i Dausà: L’últim alcalde de l’època franquista a Tordera”

Jordi Romaguera – Joan Torrent – Josep Viñolas:  “El Bandoler Antoni Roig de Tordera i el seu temps”

Àlex Valverde Ferrer: “Història inèdita del cavaller Pere de Falgars, Cofundador de Roca-Rossa”

Josep Viñolas Alcoria: L’agitada vida de Mn. Martí Torrent, conegut a Tordera com Mossèn remanga (1888-1964) 

La publicació editada per la pròpia entitat, rep el suport de l'Ajuntament de Tordera   


 


dimarts, 5 de febrer del 2013

Sis forns de calç del terme municipal de Tordera a les V Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme.


El passat divendres 11 de gener de 2013 es va presentar en la Casa Gòtica d’Argentona el llibre de les actes de les V Jornades d'Història i Arqueologia Medieval que es van celebrar el febrer de 2011. 

Aquest volum recull les ponències i les comunicacions presentades en les V Jornades. En format paper podem trobar els resums de les mateixes i al final del llibret hi ha un CD amb els articles sencers en pdf i les fotos de tots els actes realitzats en les Jornades. També recull els arxius d’àudio dels dos programes de ràdio que paral•lelament es van emetre en el programa  El Racó del Grup d’Història del Casal a Mataró Ràdio (89.3 fm), emesos en la mateixa setmana de les Jornades i que tractaren també temes d’època medieval. El llibret també recull, al final, el debat on-line de les Jornades i el resum anual d’activitats del GHC.

Els autors Joan Bou Illa i Jaume Vellvehí Altimira presentaren la comunicació titulada: Sis forns de calç del terme municipal de Tordera (Maresme): L’Església,Ca l’Aulet o Jofre, Can Casellas, Can Pica i Can Marquès.

Forn de calç de Can Marquès 

L’estat de conservació d’aquestes construccions és divers: El de Can Marquès fou restaurat i s’ha adequat per a la visita del públic a principis del 2010 per l’associació Salvem la Vall de Pineda. El de Can Pica es conserva força sencer, mentre que el de Ca l’Aulet, degut a què la darrera cuita que s’hi va fer fou un desastre, va quedar malmès cosa que s’agreujà amb l’ús que en feren els pastors i carboners. Quant al de Can Caselles es troba colgat de vegetació i es fa difícil veure’n l’aspecte. Tots els forns són d’època moderna i només el de Can Jofre l’hem pogut documentar indirectament al primer terç del segle XVII.

Es tracta de construccions de dimensions força considerables que fan pensar més en una producció important que no pas en el consum particular, especialment el forn de Can Pica. En el terme d’Hortsavinyà se’n té constància de fins a vuit forns però només el de Can Pica es conserva sencer.

dissabte, 2 de febrer del 2013

Joan Bou amb Tordera vinícola tanquen el cicle de conferències 2012 del Cercle d’Història


El passat divendres 28 de desembre, a la Biblioteca de Tordera, es va celebrar l’última de les cinc conferències programades pel 10è aniversari de la fundació del Cercle d’Història de Tordera. La ponència pronunciada per Joan Bou desenvolupava les tres caves existents a la població entre els anys 1880-1946.
El conreu de la vinya va esdevenir un dels puntals de l’economia comarcal. L’especialització vinícola arrela en força i afavoreix la intensificació comercial, forjant una xarxa d’activitats professionals derivades d’aquest àmbit. L’estudi dels capbreus corresponents a la població de Tordera, ens permet fixar en quin període s’inicia aquesta transformació agrícola, tot i que oficialment poc significativa, al segle XVII hi ha un increment exponencial respecte a la centúria anterior.


Si procedim a fer un estudi detallat, es constata que a Tordera la vinya va esdevenir oficialment un conreu marginal. El vi produït era destinat al consum local, la seva estructura econòmica i la ubicació allunyada de Barcelona impossibiliten una especialització vitivinícola. No obstant aquest territori era un lloc de pas, i la instal·lació de tavernes o hostals potenciaran una activitat mercantívola derivada d’aquest bé. Tot i que el recull de les dades oficials poden semblar poc realista, cal copsar que la mostra socioprofessional derivat del buidatge dels llibres sagramentals parroquials, presenta una absència destacable d’aquesta industria auxiliar del vi, per tant aquesta presència testimonial d’activitats com les de boters reafirmen una producció poc remarcada.
A Tordera, la vinya resultaria ser un conreu emprat per persones acomodades, procedents principalment de professions liberals derivades del comerç, majoritàriament de poblacions properes. A partir de la darrera afirmació podem fer diverses lectures que ens portarien a pensar el subregistrament de la vinya a la població. Així doncs els pagesos locals tindrien als marges dels conreus ceps per l’elaboració pròpia, o una hipotètica reconversió de cultius sense haver-ne canviat la seva catalogació.
Seguint les anteriors apreciacions, la memòria personal ens ofereix una visió diferent a l’exposada a les anotacions de caràcter oficial. El vi tenia un valor important en el dia a dia de la gent. Així com també s’esmenta el recurs de col·locar una branca de pi a sobre els portals de les cases, mitjà que servia com indicador de venda de vi excedent. Indubtablement la gran expansió de la vinya a Tordera esdevindria una realitat a partir de l’expansió de la fil·loxera a França. Estesa la plaga en la nostra zona, trobem documentades diverses manifestacions dels rabassaires, principalment a la zona de Sant Pere de Riu, que no serviran per millorar la situació dels perjudicats. Els nostres vinyataires no van saber utilitzar l’empelt com a mesura preventiva a aquesta malaltia. Malmeses les vinyes, comença la  replantació a finals del segle XIX. L’avançament tècnic en aquest indret vindrà de la mà de la Mancomunitat de Catalunya qui aconsellarà la varietat pansa com la més adequada pel nostre indret.
Vinyetaries acomodats de Tordera amb excedents de vi, promouen de forma independent, la transformació del vi base en cava. Aquestes iniciatives enceten la primera industrialització a Tordera. Negocis que aportaven prestigi social als seus propietaris, qui seguien la moda establerta a l’època.
A continuació s’exposen les tres caves existents al terme de Tordera, la primera, la dels Esteve fabricaran espumosos dels dos tipus, naturals i artificials. Les dos següents: Ros i AdroherAmetller utilitzaran el sistema tradicional.

Vins escumosos Esteve
A l’any 1892 Jaume Esteve crea una bodega al Carrer Ferrers, en aquest indret es fabricaven sifons, gasoses, i vi gasificat. Els seus fills amplien el negoci i construeixen una cava al Camí Ral. La xifra de negoci de l’entitat provocarà que la nova instal·lació quedi obsoleta i opten per llogar al Xampanay, antiga cava dels Adroher Ametller. Expandeixen el negoci pel territori català establint-se a Gavà i al Penedès.
Ramiro Esteve Reig, jutge de pau de Tordera i descendent dels anteriors, promou l’exportació del seu producte al continent americà. Aquesta expansió fracassarà econòmicament i com a conseqüència se’n deriva el seu tancament a mitjans dels anys quaranta.

Caves Ros y Cia.
Pere Ros i Caimel estudiant al seminari de Girona, deixa la seva idea religiosa per dedicar-se a l’elaboració de cava junt amb el seu mosso Pau Carbonell. El 1901, formà una societat anomenada “Ros y Compañia” amb en Marià Pont, també religiós, aquest últim emmalalteix, i fa prometença que el portarà a deixà el món del xampany per tornar a la vida eclesiàstica.
Aprofitant aquest buit, Esteve Adroher, secretari de l’Ajuntament de Tordera, crea una nova societat amb Ros. Adroher fou anomenat delegat de l’oficina executiva d’hisenda de les demarcacions tributàries de l’àrea de Girona i trenca l’anterior societat.
Ros sense cap soci capitalista continua elaborant xampany, però no el comercialitza. Finalment Joan Llorens, vinyataire pinedenc contacte amb Pere Ros per reobrir la cava al mercat. Llorens elaborava el vi base a Pineda i el traslladava a Tordera perquè Ros s’encarregués de la segona fermentació. La corporació anomenada Llorens-Ros, enviarà cava a Madrid, València i Mallorca. El 1922, obté la medalla d’or de Catalunya i Balears a Sant Sadurní d’Anoia. Entrada la guerra civil, Llorens abandona el territori i s’exiliarà a França, Ros li manca un soci capitalista i finalment dona de baixa la societat a l’any 1942.

Adroher-Ametller
La primera producció d’aquesta cava surt al 1906. El bé no té massa acceptació, i per obtenir demanda de les classes benestants, Adroher viatja a Reims, però serà a Epernay, on li analitzaren el xampany i li donen consells per millorar-lo. Comprarà els drets de la marca “Douc de Boutry”, utilitzant el nom d’aquesta firma francesa propicià el desig de compra per part del consumidor. L’acord comercial establia que per cada ampolla venuda la societat havia de pagar 4 cèntims.
Arriba a Tordera Arthur Lebocq, encarregat de la direcció tècnica de la fàbrica. Adroher morí el 29 de maig de 1912, i la seva esposa, Assumpció Ametller, s’encarrega del negoci. El 1916, aquesta contrau matrimoni amb Santiago Rodríguez, que exercirà com a soci capitalista, l’empresa passa a denominar-se Champagne Rodríguez y Ametller. Redueixen qualitat per abaratir el producte i així augmentar les vendes. El 1923 hi ha una ampliació de capital i creen la societat “Ametller i Cia. Sociedad en comandita”. Els gerents són Santiago Rodríguez, Assumpció Ametller i l’apoderat Lluís Tresserras, els comanditaris eren els germans Trias, que aporten 18.000 pts.
Els comanditaris, acabaven sortint de la societat un any després, ja que les vendes no cobrien les depeses i l’empresa es dona de baixa de la contribució industrial. La propietària es ven les màquines i l’edifici queda embargat l’any 1932.