dissabte, 2 de novembre de 2013

La indústria tapera torderenca

Una de les activitats econòmiques importants del darrer terç del segle xix i principis del segle xx per a Tordera fou la producció de suro i la fabricació de taps, especialment gràcies a l’increment de la demanda externa de taps de suro de mercats com el francès, l’anglès o l’austríac. Tot i l’elevat nombre de fàbriques del sector –segons Bou Illa-Serra (1998), unes 36 de declarades–, sempre s’està fent referència a petits tallers o obradors vinculats a l’àmbit familiar i bàsicament poc mecanitzats, associats en una organització anomenada, en terminologia de l’època, Agrupación Corcho-Taponera de Tordera.

La fabricació de taps de suro comportava altres activitats econòmiques paral·leles, com ara pelar suro, a voltes com a treball complementari, i que es realitzava durant els mesos de maig i juny. La diada de Sant Ponç indicava el punt de trobada per excel·lència per als professionals del sector, de manera que tractaven
preus i quantitats pel que fa a les extraccions de suro. L’obtenció de la primera matèria necessitava també un mitjà de transport que la conduís fins a la taperia. Segons els autors ja referits, carreters com Esteve Romaguera, en Busca; Josep Negre, en Caterí; Pep Carreter; Planas, en Bertroldo, i Oller, en Valet, eren els encarregats tant de proporcionar la matèria primera, el suro, als obradors com de posteriorment distribuir el producte final.

Tot i el caràcter familiar de les organitzacions, existia una certa divisió del treball. Hi havia uns operaris especialitzats, els bullidors. No totes les fàbriques disposaven de calderes i aquests s’encarregaven de les tasques prèvies a la manufactura. Un dels caps dels bullidors era Josep Campí Roquet, el Rin, el qual només amb l’olor que desprenia el suro ja podia saber si havia bullit prou o no. Aquest procés s’executava per aconseguir que augmentés el seu volum i fos més flexible i elàstic, en definitiva, més adequat per ser treballat.

El sector registra una evolució constant fins a l’any 1914, en què l’inici de la Primera Guerra Mundial paralitzà les exportacions. Aquesta disminució sobtada de la demanda provocà la pèrdua progressiva de tallers destinats a la producció de taps de suro. Joaquim Barceló Matas fou el darrer taper, que perduraria fins i tot després de la Guerra Civil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada