Les eleccions muncipals del 1983

El primer Ajuntament democràtic és pot etiquetar com un govern de transició, en què apareixen un seguit de tics o maneres de fer més pròpies d’etapes anteriors i diversos interessos urbanístics. La majoria absoluta de Convergència i Unió crea una governabilitat de poc consens, tot i la participació dels membres de l’oposició en les diferents àrees del govern. Els principals temes de debat es van centrar en el pla general, la problemàtica del caravàning, derivat per la concessió d’una llicència d’obres incorrecte, el tractament de les aigües del riu, l’extracció d’àrids, les urbanitzacions il·legals del terme municipal, la realització de plens a porta tancada i sobretot la redacció d’un pla general d’ordenació.  

En la primera etapa democràtica, el socialistes presidien la cartera d’hisenda. Jaume Romaguera i Ferrer, encapçala per segona vegada la llista del PSC-PSOE en les eleccions convocades el 8 de maig de 1983, i en resultar ser-ne el guanyador. Per primera vegada en unes eleccions de la nova era política, Convergència perd unes eleccions. La federació nacionalista tenia dos candidats potencials a l’alcaldia, Enric Carbonell i Pilar Bota. Finalment Bota serà designada alcaldable de CiU. El desgast del govern presidit per la federació nacionalista i la divisió dels barons proconvergents torderencs en dues fraccions, una de tendència progressista i l’altra més reaccionària, posen de cara la victòria socialista. Apareix, un grup d’independents, encapçalats per Joaquim Segurado, que acabaran fent de balança en la governabilitat del segon govern democràtic. Una formació composada per antics membres d’UCD i afiliats a Unió Democràtica de Catalunya, o persones com Josep Matas Pericay, home de pes en els primers anys del primer govern democràtic, i que en els comicis anteriors figurava a les llistes de CiU.   

Els socialistes guanyaran les eleccions municipals gràcies a obtenir 6 regidors i el suport d’una nova formació de caràcter local, Independents per Tordera que en van treure 3. CiU perdé el suport de l’electorat tot i el perfil convergent de la població, 709 vots menys respecte als comicis anteriors. Per contra la candidatura socialista recull 545 vots més que el 1979. Les dades de participació són elevades en tots dues eleccions, amb totes les del 83 (65,6%) són 5 punts per sota a les del 79 (70,5%).   

Segons testimonis orals l’opció preferent d’aquest partit independent era pactar amb CiU, formació amb el que es percebien més similituds ideològiques. Les ordres dels òrgans generals optaven per aquesta opció. Alguns dels seus representats no consideraven apropiat que Pilar Bota fos alcaldessa de Tordera, i condicionaven el seu suport a un canvi de líder. Tot i que Independents per Tordera no aconsegueix el seu propòsit segellen el seu acord amb Convergència. Finalment un dels membres capgira la tendència i Jaume Romaguera passarà a convertir-se en el nou alcalde de Tordera.               

             

“Tordera al segle XIX, política, societat i economia” obté la Beca de Recerca Salvador Vendrell 2015

La sol·licitud de treball que vaig presentar amb el nom de “Tordera al segle XIX, política, societat i economia” ha guanyat l’edició d’enguany de la Beca Recerca Salvador Vendrell, atorgada per l’Ajuntament de Tordera. El principal objectiu d’aquest projecte és elaborar un anàlisi complet de la Tordera del vuit-cents. El resultat ha de ser una treball de tipus divulgatiu on es reflecteixi l’evolució de la centúria i desenvolupi els fets més importants del període. La informació tractada anirà acompanya d’imatges, plànols o mapes i gràfics explicatius. La seva extensió es situarà al voltant de les 150-200 pàgines. A més de la recerca documental hi ha un treball de camp, aquest té com objectiu catalogar diversos elements arquitectònics o naturals originaris del XIX.  

Es proposa el següents punts, aquests s’ampliaran a mesura que anem buidant documentació:

- Estudi demogràfic: Evolució de la població, de la taxa analfabetisme o de l’estructura socioprofessional. Creixement urbanístic. Distribució poblacional entre zona rural i zona urbana.  

- Agricultura i explotació forestal: Estructura de la propietat, distribució i tipologia de conreus. El sorgiment dels hisendats. La creació d’organismes vinculats al món agrícola, tant de caràcter social com de caràcter econòmic. Implantació del regadiu. Explosió de l’explotació forestal i la posterior adaptació al sector surer. L’afectació de la fil·loxera. L’activitat mercantívola del sector primari.

-  Oficis, comerços i fàbriques: Estudi dels artesans, oficis i comerços. Freqüència, evolució  distribució dins dels carrers de la vila. Les diverses fàbriques registrades al llarg del transcurs. Fàbriques preindustrials. El procés d’industrialització del darrer terç del XIX: causes, projectes i sectors. Mercat i fires.

- Política local: Els principals fets polítics del període. El mandat dels alcaldes. Els partits polítics. La proclamació de la Primera República. Creació de la primera seu consistorial. Les Finances Municipals. Educació. 

- Principals fets històrics: Les guerres i la seva afectació a Tordera. L’arribada del tren, pros i contres. El bandolerisme. La construcció d’infraestructures. Catàstrofes naturals: riuades o sequeres. L’arribada de l’electricitat. La inauguració de la nova església parroquial. Altres fets històrics.

- Cultura i societat: Organismes i iniciatives de tipus cultural com les orquestres o corals. Els Cafès o clubs de societat. Causes de la divisió de classes socials. Principals personatges.

- Festes: La celebració de la Festa Major i Cursa del Cós, l’aplec de Sant Ponç, la Festa Major petita. Les festes majors dels veïnats, etc. 

El primer ascens a la Divisió d’honor del CP Tordera

A finals dels anys setanta, la població de Tordera visqué èxits esportius de la mà del seu equip local d’hoquei sobre patins, amb l’ascens a la màxima categoria de l’Estat espanyol el 1979. Durant la temporada 1978-79, el CP Tordera es plantà a la primera divisió després de ser campió de la segona divisió; per tant, es tracta d’un ascens lògic atesa la classificació de la temporada anterior. Aquell any la localitat visqué un entusiasme que anava més enllà del sentiment estrictament esportiu gràcies als bons resultats de l’equip local. L’esmentada temporada ascendiren a la divisió d’honor quatre equips, dos més que les edicions passades, ja que la màxima categoria s’incrementava en dues places i passaven a disputar-la 16 equips. El Tordera jugava al grup II de la primera divisió. Les primeres places se les disputaven el Piera i l’equip local. Finalment el Tordera aconseguí ser el campió del seu grup i obtenir l’ascens automàticament. L’equip comptava amb dos gran jugadors, Josep Garriga i Josep Enric Torner, que foren internacionals amb la selecció espanyola.

celebració de l’ascens, el 25-03-1979. Autor: Josep Matas Llopart 

La festa de l’ascens es produeix el 25 de març del 1979, coincidint amb el partit del campionat d’Espanya de la primera divisió que enfrontava l’equip local amb el Ruan de Madrid, que llavors era el tercer classificat. Una bona part de la població es va desplaçar a la pista de L’Amistat amb banderes catalanes per homenatjar el seu equip. La festa fou agredolça, ja que la victòria fou per a l’equip madrileny: 3 a 4.

A més del Tordera, els altres tres equips afortunats amb l’ascens foren el Liceo de la Corunya, el Claret de Sevilla i el Vilafranca, tots líders dels grups respectius. Aquests quatre equips realitzaren una lligueta, celebrada al poliesportiu de Riazor, a la Corunya, anomenada Memorial Paulino Martín, trofeu de campions que va ser guanyat pel Claret de Sevilla. El Tordera quedà en darrera posició ja que no va guanyar cap partit.

Els bons resultats del primer equip a la seva primera temporada a la divisió d’honor provocaren que algun dels seus jugadors rebés ofertes dels principals equips de la categoria. Aquest fet finalment aniria en perjudici dels interessos del CP Tordera, atès que la falta d’entesa entre jugadors i equip directiu provocà una fuga de jugadors. Els primers que van marxar foren Eduard Tresserras, que se n’anà a jugar al CP Vic, i Josep Enric Torner, que al seu torn ho féu al Liceo.

L’hospital dels pobres de Tordera

La vila de Tordera disposava d’un hospital dels pobres, el qual apareix documentat a partir del segle XV. Les primeres referències atribuïdes a una organització de tipus sanitari daten del 29 de desembre de 1441, en el testament d’Hugo Descolomer. Entre els anys 1500 i 1512 s’esmenta la voluntat de construir un nou hospital dels pobres, localitzat a l’actual carrer de Sant Ramon. El dia 20 d’abril de 1512, el Bisbe de Girona atorga una lletra de qüistació, per tant l’autorització per poder captar donatius i almoines destinades al nou equipament sanitari. Al costat de l’hospital hi havia una capella dedicada a Santa Maria del Roser. La seva llicència de construcció és del 1 de febrer de 1552.    

El creixement demogràfic sostingut de la població i la fluència de trànsit per la vila són dos dels condicionats que fan que aquestes instal·lacions sanitàries quedin petites i obsoletes. Així doncs, a finals del segle XVI es prepara el trasllat a una construcció més àmplia, situada a l’actual carrer de Sant Antoni. Aquest nou espai sanitari s’ubicarà en unes cases comprades per l’administrador de l’hospital dels pobres i els regidors de la universitat a l’any 1593.

Capella de Sant Antoni i de l’antic hospital dels pobres. Any 1942   

Autor:Pons Guri. L’Abans, recull gràfic de Tordera (1870-1979) Arxiu Històric Fidel Fita.

Segons Jalpí Julià l’edifici de l’hospital estava composat per dues plantes, i no només era utilitzat per acollir malalts i pobres sinó que també s’hi albergava algun pelegrí. Aquesta organització era dirigida per un administrador, elegit anualment per els regidors de la universitat i pels representants de la parròquia. L’encarregat residia en el propi edifici, a la primera planta. Tot indica que l’hospital era petit i tenia pocs ingressats, així doncs el Bisbe Lorenzana, a la visita pastoral del 1775, esmenta que l’hospital dels pobres de Tordera era una casa amb tres llits.

Francisco Zamora, a finals del segle XVIII, comenta: El hospital es un edificio miserable, con doscientas libras de renta. Los administradores son los regidores. Este punto necessita arreglo general. Finalment el 1792 s’escullen dos administradors per fer reformes a l’edifici. Poc desprès es declararà com a hospital civil. En el 1868, l’Ajuntament afirma: En el caso de Tordera ya existe un Hospital de Pobres, consignando las partidas en la Beneficencia Municipal. Por otra parte hay establecidos en el mismo dos médicos y un cirujano, dos farmacéuticos con Botica abierta al público, que están bien servidas, particularmente a los pobres a los cuales se asiste gratuitamente per los facultativos municipales, sin mediar contrato, sino convencionalmente de palabra. L’hospital dels pobres de Tordera tenia una capella pròpia dedicada a Sant Antoni, datada a la primera meitat del segle XVII i situada al costat d’aquesta institució.

Conferència: "De la Guerra dels Segadors a la Guerra de Successió, Tordera 1640-1714", de Joan Bou i Pla.

El divendres 10 d’octubre de 2014, a les 19.30 hores, a la Biblioteca de Tordera, va tenir lloc la conferència “De la Guerra dels Segadors a la Guerra de Successió. Tordera 1640-1714”, emmarcada dins els actes de commemoració del Tricentenari 1714-2014.

La conferència es va distribuir en dues parts, en la primera es va desenvolupar el context socioeconòmic que vivia la població en el període assenyalat. El segle XVII es un període farcit d’impediments que dificultaven al progrés: saqueres, inundacions, plagues de llagosta, la pesta i sobretot conflictes bèl·lics. Tordera era un comunitat rural on prop del 70% depenia del sector primari. A la segona part és van citar de forma cronològica els principals fets, en clau local, de la Guerra dels Segadors, la Guerra dels Nou anys i per últim de la Guerra de Successió. La situació estratègica de la població, pel control de les vies de comunicació, van convertir la vila de Tordera en un lloc de pas de tropes d’ambdues bandes. Aquestes van ocasionar greus danys en les collites, cases i en el factor demogràfic.      

L’acte fou presentant l’alcalde de Tordera, Joan Carles Garcia Cañizares, i va comptar amb l’assistència d’una vuitantena de persones.     

     

Joan Bou Pla. Conferència: "De la Guerra dels Segadors a la Guerra de Successió"

De la Societat l’Amistat a Esquerra Republicana de Catalunya

Al llavors número 10 del camí ral Joaquim Ricastell fundà un cafè el 1899. Cinc anys més tard en aquest indret es constituí oficialment la societat L’Amistat. Podien ser socis d’aquesta organització els homes majors de 16 anys. La quota era de quatre pessetes semestrals; inicialment se n’havien de pagar cinc en concepte d’acció. Tots els integrants eren considerats copropietaris. L’Amistat tenia una perspectiva més cultural que les altres societats del municipi. Disposava d’un reglament per mitjà d’uns estatuts i tenia una biblioteca, un grup de teatre i una coral.

El 14 d’abril del 1931 es proclama la Segona República espanyola després dels resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril. El matí del dia 15 es proclama a Tordera, al balcó de l’Ajuntament, i és hissada la bandera catalana. Joaquim Sagrera Bagó, del Casal Catalanista Republicà, ERC, en va sortir alcalde. Sagrera ocupà la presidència del consistori fins al 13 d’octubre del 1934.

La seu de la Societat l'Amistat.   

La secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya neix a la societat L’Amistat, que passà a denominar- se Societat L’Amistat Catalanista i Republicana al setembre del 1931, coincidint amb la visita de Francesc Macià a Tordera. Sagrera n’era un dels membres visibles i havia ocupat càrrecs com el de secretari i, més tard, president. Als comicis electorals del gener del 1934 es presentaren dues llistes, la Lliga Catalana i la Candidatura Catalanista Republicana, ERC, que en va resultar guanyadora, ja que va obtenir vuit representants enfront dels quatre del partit conservador. Sagrera continua amb la presidència del consistori.

Els fets d’Octubre del 1934 condueixen a l’empresonament de l’alcalde Sagrera en un vaixell del port de Barcelona, on romandrà 29 dies. El dia 13 del mateix mes, a la sessió extraordinària presidida pel comandant d’artilleria Antonio de Carranza García Tringueros, es presencia la dimissió dels vuit regidors republicans.

El nou govern sortint fou encapçalat pel conservador Pere Vendrell Camps (13 d’octubre del 1934- 19 de febrer del 1936), juntament amb els tres regidors restants i quatre més que figuraven a la llista electoral. Les eleccions del 1936 donaren la victòria al Front Popular i Sagrera recuperà el poder del consistori. Ja en temps de la Guerra Civil, l’alcalde Joaquim Sagrera es va veure obligat a dimitir a l’octubre del 1936. El règim franquista abolí l’antiga societat L’Amistat i posteriorment la Falange ocupà el seu local del camí ral.

Sant Ferriol, la societat de socors mutus torderenca

La societat Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol, fundada el 1857, fou una entitat creada amb la finalitat d’assegurar els pagesos, comerciants i obrers torderencs en cas de malaltia, constituïda sota els valors de la solidaritat i l’ajuda mútua.La Constitució espanyola de l’any 1837 establia el dret d’associació per a la classe obrera. El Reial decret de 28 de febrer del 1839 permetia la creació de societats de socors mutus, organització que agrupava la classe treballadora per poder tenir una certa garantia o protecció davant una malaltia, mort accidental, atur, invalidesa o vellesa. A Tordera, a mitjan segle xix, es constitueix el Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol, una societat de socors mutus que perdurà activa fins a l’entrada dels anys vuitanta del segle xx.

El reglament de l’entitat, redactat el 1892, constata que la societat només podia ser constituïda per homes domiciliats a Tordera. Per ingressar al sistema, primer s’havia de passar un reconeixement mèdic efectuat pel metge de l’organització. L’aspirant seria admès si els membres de la Junta no posaven impediment a la seva admissió, i aquest havia de conèixer i acceptar les condicions establertes pel Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol.

El nombre de socis era il·limitat; malgrat això, hi havia condicionats. Els integrants havien de tenir una edat compresa entre 18 i 55 anys. Amb tot, si el nombre de contractants arribava a 60, no s’acceptaven persones de més 45 anys i, si la xifra arribava al centenar, no entrarien homes de més de 35 anys. Un cop passada la revisió mèdica i ser acceptat per la Junta, el nou integrant pagava cinc pessetes en concepte d’inscripció. Si aquest era fill d’un afiliat, pagava la meitat, és a dir, dues pessetes i mitja, sempre que residís en societat comuna amb el seu progenitor. Si un soci deixava la localitat de Tordera, podia abandonar la societat i, si tornava a residir al municipi, podia tornar a ser admès sempre que complís els requisits inicials d’entrada.

El Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol celebrava anualment la diada del seu patró el 18 de setembre. Entre les darreres dècades del segle xix i les primeres del segle xx, la festivitat era molt homogènia. Se celebrava un ofici religiós a la parròquia de Sant Esteve amb la intervenció de l’orquestra local, primer Modesta Harmònica i, posteriorment, la Principal de Tordera, sardanes a la plaça de l’Església i, a la nit, ball.

Els governs locals, caciquisme i conflictes electorals

Façana de l'Ajuntament de Tordera a principis
del segle XX. Arxiu CEC 

La política municipal viurà en el segle xix diverses escenes polèmiques. En algunes eleccions, tant locals com supramunicipals, hi havia més vots que votants. El Butlletí oficial de l’Estat del 8 de juliol del 1881 va declarar nul·les les eleccions municipals per diverses irregularitats i decretà una comissió provincial per fer-ne unes de noves entre els dies 9 i 12 de juliol. L’alcalde resultant fou Salvi Surís Curadó, que ja havia exercit el càrrec d’una manera accidental en l’etapa anterior de Jaume Simon Talleda. El 4 de novembre del mateix any, el ministre de Governació torna a anul·lar les eleccions municipals de Tordera. El notari i la mesa aportaven poca credibilitat, i, a més, la guàrdia civil impedia l’entrada al col·legi dels electors contraris; amb tot, Surís va aconseguir ser batlle fins al juliol del 1883.

Tomàs Pons Gay és proclamat alcalde de Tordera el 7 de març del 1884 i l’11 del mateix mes el Govern suspèn l’Ajuntament i es procedeix a destituir alguns càrrecs. Pons governà en dues etapes. Durant els darrers dies de la seva vida política, a principis de juny del 1899, presencia un presumpte atemptat mentre anava acompanyat d’Agustí Ribas de cal Terrassà pel camí ral: un home anomenat Ignacio Reviragua se’ls va apropar i els va preguntar quin dels dos era l’alcalde; sense que haguessin contestat, l’agressor va clavar un punyal a Ribas, amb poques conseqüències. Els mossos d’esquadra de Tordera van aconseguir detenir-lo.

Les eleccions municipals del 1907 tornen a ser polèmiques: el governador civil autoritza al comandat dels mossos d’esquadra la detenció de l’alcalde Carles Puig Talleda (1904-07) i de l’hisendat Ramon Matas Rodés, un dels principals potentats de Tordera, per les irregularitats electorals. Van ser empresonats i jutjats a Arenys. Un dels membres de la política municipal del govern de Puig era Pedro Rubio, més conegut com a Don Pedro El Terrible per les seves negligències en les finances consistorials. Amb els comicis locals del 1909, amb la victòria de Joan Vendrell Prats, en Barbes Tristes, s’inicia un període de millor gestió dels organismes municipals.

Tordera: Ordenació Territorial (I)

Des dels inicis de l’edat mitjana, Tordera ha pertangut successivament als paus i a l’antic comtat de Girona, posteriorment vegueria i més tard corregiment, i a la seva província en la primera divisió departamental. Fins a l’abolició de les jurisdiccions senyorials va formar part del vescomtat de Cabrera i, dins d’aquest, a la batllia de Tordera. Les divisions napoleòniques, iniciades el 1810 van ser les primeres a propugnar l’elecció de la Tordera com a límit administratiu. Finalment, la formació d’un partit judicial a Arenys de Mar i la partició definitiva de l’Estat en províncies (1833) van assignar la riera com a límit de la nova demarcació administrativa de Barcelona. Eclesiàsticament, Tordera ha estat adscrit des de fa segles al bisbat de Girona i, dins d’aquest, a l’ardiaconat de la Selva. L’actual Maresme queda dividit entre dues diòcesis: les terres de ponent, de Caldes cap avall, han format part tradicionalment de la diòcesi barcelonina, mentre que les poblacions del nord, integrades a l’arxiprestat de la Tordera, depenen del bisbat de Girona i gaudeixen del seu dret especial. La divisió territorial de Catalunya realitzada per la Generalitat l’any 1936 va ser la que va configurar el Maresme com a comarca. D’una manera oficialista, el Govern autonòmic crea una demarcació artificial inspirada en el concepte Costa de Llevant. Sense cap consideració històrica, l’organisme actual és físicament estret i allargat. Té una amplada que oscil·la entre els cinc i els quinze quilòmetres, i una llargària litoral d’uns 50 quilòmetres que van des de la Tordera fins al turó de Montgat.

Mapa planimètric de Tordera. Any 1914 - Fons ICC 

Durant l’alta edat mitjana, Tordera era una zona independent encara que sense constituir terme de castell. Temps després, aquest territori fou conegut com a batllia de Tordera i, pel que es dedueix, devia formar part del castell d’Hostalric. La pertinença al castell ja s’institueix a la donació de l’alou dit la Fredena per a la construcció del priorat de Santa Maria de Roca-Rossa (1145). Aquesta circumstància queda confirmada en el testament del vescomte Guerau de Cabrera del 1278. La batllia de Tordera la formaven dues parròquies: Sant Esteve de Tordera, juntament amb el seu annex Sant Cebrià de Fogars, embrió consistorial del futur Fogars de Tordera, avui de la Selva. La jurisdicció no disposava d’una organització de regisme local i conservava un sistema de consell general obert i multitudinari. Políticament era representada per un batlle i disposava de membres del consell de la universitat, sense tenir un caràcter hereditari. Quan el batlle havia de tractar els assumptes d’interès de la vila, eren convocats a toc de campana i amb el crit de «Via fons!». L’any 1508, els vescomtes de Cabrera atorguen el privilegi d’una administració local permanent amb poder per reunir-se sense consentiment senyorial i la potestat per elegir tres cònsols, síndics o jurats. Els llocs habituals de la reunió de la universitat eren la porxada o l’interior de l’antiga església romànica de Sant Esteve. La capella de l’hospital dels pobres, dedicada a sant Antoni, també fou sala de reunions del Comú del poble d’ençà del segle XVIII. A partir del segle xix, l’organització política local va tenir seu pròpia, situada a tocar de l’església parroquial.

Sant Ponç, l'aplec tradicional i popular per excel.lència

L'Abans Tordera- Autor: Àngel Pous

Sant Ponç és l’ermita més característica del terme parroquial de Sant Esteve de Tordera. La seva construcció, originalment d’estil romànic, ha sofert diverses modificacions al llarg de la seva història. L’aplec de Sant Ponç ha estat, des de sempre, una de les festes populars més venerades per la població. El seu arrelament és fruit de dos condicionants: l’ermita es troba en una situació espaiosa i la diada del patró, l’11 de maig, és idònia pel que fa a la climatologia. L’aplec apareix documentat a partir del segle xvii, per bé que es considera que l’origen es remunta a temps medieval.

L’any 1905, els propietaris Joan Ferrer Comaleres, de can Ferrer de Sant Ponç, i Vicenç Coma Ferrer adquiriren els drets de propietat de Sant Ponç per tal d’evitar la imminent tallada dels seus pins centenaris, i de llavors ençà passaren a ser els patrons de l’ermita i, alhora, responsables del seu aplec. A principis del segle xx, la festa s’iniciava a la vila. A primera hora del matí, una banda recorria els carrers de Tordera per animar els seus veïns i acompanyar-los fins a Sant Ponç. A les 10 del matí es feia la primera missa. L’any 1899, per exemple, un cop acabada la cerimònia religiosa, l’orquestra local La Modesta Harmònica va tocar sardanes a l’esplanada de Sant Ponç; posteriorment es féu el tradicional tir a la rodella i, a continuació, l’arrossada. D’aquell any es documenta, també, que hi havia parades d’avellanes, pastes, dolços, carns i altres comestibles. Era tradició, abans de celebrar l’ofici solemne de Sant Ponç, beneir roses, que posteriorment es col·locaven sota el llit amb la intenció d’evitar puces, xinxes o polls.

La missa amb les autoritats es feia a les 12 del migdia. Durant els anys vint del segle passat, en Ferrer de Sant Ponç, que era caporal del sometent del districte d’Arenys de Mar, convidava un seguit de personalitats a la seva festa. El 1926 hi assistiren el president de la Diputació de Barcelona, el senyor Milà i Camps, el governador civil Joaquim Milans del Bosch, el general del sometent armat de Catalunya, entre d’altres. Els acompanyaven l’alcalde Agustí Navinés i els principals hisendats de la població. Joan Ferrer oferia un dinar als seus convidats a casa seva, a can Ferrer de Sant Ponç.

En algunes edicions de finals del segle xix, a les quatre de la tarda, la gent es desplaçava a can Torrent de l’Estany, que era on es ballaven les sardanes. La festa es finalitzava a la vila. Per exemple, a principis del segle xx, a les nou del vespre es començava un ball al local del Círcol de Productors, seu social del Sindicat de Pagesos, localitzat a l’actual cal Ros, al carrer de Sant Ramon.

Els orígens de l'hoquei sobre patins a Tordera

Durant les vacances escolars de l’any 1942, un grup de quatre amics van començar a patinar. Un dels integrants era Josep Babot, que estudiava a La Salle de Girona, ciutat on va començar a aprendre aquesta pràctica esportiva. Només tenien dos parells de patins, fet que els obligava a patinar per torns. Val a dir que uns eren amb rodes d’alumini i unes corretges per lligar el calçat, i els altres, més vells, amb rodes de paper premsat i que s’adaptaven a la sola de les sabates.

L'Abans Tordera- Fons: Família Babot Genís 

Joan Surós, d’Educación y Descanso, va animar aquests joves a continuar patinant fins al punt que els proporcionà dos parells més de patins, comprats a Deportes Marín i a la Casa Sibeca, dos establiments comercials de Barcelona. Els germans Torner, en canvi, es fabricaren els seus propis patins. Dos anys després es constituí el club, de manera que l’equip comptà d’entrada amb uns vuit patinadors.

Isidre Escriche, jugador d’hoquei del Girona, es trasllada a Tordera el 1950 per fer el servei militar al campament d’instrucció de Jalpí. Escriche es retroba amb Babot, antic company d’estudi de La Salle, i per mitjà de l’anterior connecta amb el grup de patinadors locals i els introdueix en l’hoquei. Surós va comprar material per tirar endavant l’equip: estics, genolleres, defenses i pilotes. Escriche també va baixar material que ja no s’utilitzava a l’hoquei de Girona, per bé que una part d’aquest era de fabricació pròpia –la família Berney eren sabaters i els Torner treballaven amb el torn. Els dos porters, Antoni Camps i Joan Torner, es van confeccionar ells mateixos les primeres defenses; les pilotes es van comprar a August Serra, de Girona, antic capità de la selecció espanyola, i els estics, a una empresa barcelonina per 90 pessetes.

El primer enfrontament, realitzat entre ells, data del 12 d’octubre del 1951 a la pista recentment inaugurada

dels jardins municipals. A la porteria hi havia Antonio Camps i Joan Torner; els defenses eren Josep Babot i Pere Vendrell, i com a davanters hi havia Eduard Sanz, Joan Sanz, Josep Torner i Daniel Berney. Val a dir que, en aquest primer partit, els equips els formaven quatre integrants, ja que només eren vuit els jugadors locals d’hoquei. A partir d’aquí es començaren a jugar els primers partits amistosos, sobretot a la demarcació de Girona. Inicialment actuaven com un equip afiliat d’Educación y Descanso de Tordera, i també com a equip d’Acció Catòlica.

La indústria tapera torderenca

Una de les activitats econòmiques importants del darrer terç del segle xix i principis del segle xx per a Tordera fou la producció de suro i la fabricació de taps, especialment gràcies a l’increment de la demanda externa de taps de suro de mercats com el francès, l’anglès o l’austríac. Tot i l’elevat nombre de fàbriques del sector –segons Bou Illa-Serra (1998), unes 36 de declarades–, sempre s’està fent referència a petits tallers o obradors vinculats a l’àmbit familiar i bàsicament poc mecanitzats, associats en una organització anomenada, en terminologia de l’època, Agrupación Corcho-Taponera de Tordera.

La fabricació de taps de suro comportava altres activitats econòmiques paral·leles, com ara pelar suro, a voltes com a treball complementari, i que es realitzava durant els mesos de maig i juny. La diada de Sant Ponç indicava el punt de trobada per excel·lència per als professionals del sector, de manera que tractaven

preus i quantitats pel que fa a les extraccions de suro. L’obtenció de la primera matèria necessitava també un mitjà de transport que la conduís fins a la taperia. Segons els autors ja referits, carreters com Esteve Romaguera, en Busca; Josep Negre, en Caterí; Pep Carreter; Planas, en Bertroldo, i Oller, en Valet, eren els encarregats tant de proporcionar la matèria primera, el suro, als obradors com de posteriorment distribuir el producte final.

Tot i el caràcter familiar de les organitzacions, existia una certa divisió del treball. Hi havia uns operaris especialitzats, els bullidors. No totes les fàbriques disposaven de calderes i aquests s’encarregaven de les tasques prèvies a la manufactura. Un dels caps dels bullidors era Josep Campí Roquet, el Rin, el qual només amb l’olor que desprenia el suro ja podia saber si havia bullit prou o no. Aquest procés s’executava per aconseguir que augmentés el seu volum i fos més flexible i elàstic, en definitiva, més adequat per ser treballat.

El sector registra una evolució constant fins a l’any 1914, en què l’inici de la Primera Guerra Mundial paralitzà les exportacions. Aquesta disminució sobtada de la demanda provocà la pèrdua progressiva de tallers destinats a la producció de taps de suro. Joaquim Barceló Matas fou el darrer taper, que perduraria fins i tot després de la Guerra Civil.

La Farinera de la Júlia

L’arribada de la industrialització i el consegüent avançament tècnic provocaren que els antics molins fariners, infraestructures medievals i modernes alimentades per aigua, anessin quedant obsolets. Les noves formes de producció més productives i les millores en el sector del transport i de les comunicacions incrementaven l’oferta i començaven a fer inviable aquests negocis històrics. La no adaptació per falta de liquiditat o de miopia estratègica els conduïren, doncs, a la progressiva desaparició.

La indústria farinera contemporània per excel·lència fou la fàbrica de farines la Júlia, més coneguda com la Farinera, fundada l’any 1952. Era propietat de Josep Negre Sensat, Pere Vila Rosell i Genís Vila Rosell, que havien treballat anteriorment a l’antic molí de la Júlia. L’edifici, localitzat a 100 metres de l’estació del ferrocarril, disposava de tres ales. L’ala sud era únicament de planta baixa i s’utilitzava com a magatzem de gra, que es guardava en sitges interiors abans de passar al sistema de producció ubicat a l’edifici central. El darrer el formen quatre plantes. En el soterrani s’hi trobava el motor principal i l’eix de les politges que feia funcionar tota la maquinària de l’organització. La planta baixa era presidida pels molins de mòlta, que es feia en fases alternes de trituració i comprensió del gra de blat. La planta primera era una zona únicament destinada a la comunicació entre plantes, en la qual, mitjançant tubs de fusta, es distribuïa el gra a cadascuna de les màquines. A la segona planta hi havia les màquines de garbellar, col·loquialment anomenades planxistes, que anaven separant la farina del gra. Per últim, l’ala nord es destinava únicament a l’emmagatzematge de la farina i segones  en sitges que permetrien omplir els sacs de 50 quilograms per després pesar-los i cosir-los.

En els seus inicis, la factoria va instal·lar les màquines del molí de la Júlia i també en va comprar de noves. En aquests primers anys la direcció compaginava la nova companyia, capdavantera i adaptada als nous temps, amb el vell molí de la zona del veïnat de Sant Vicenç. El primer es destinava a l’obtenció de farina per comercialitzar i el segon realitzava les funcions de fabricació de pinsos. Després de 38 anys d’activitat, el 1990 va

tancar les portes.

Agua Jalpí. Pura de mesa, única en Cataluña

Jalpí és la nissaga protagonista de la primera industrialització a Tordera. Aquesta s’estructuraria, principalment, en quatre empreses: una companyia dels sectors elèctric, telefònic, gas i d’aigües; una indústria siderúrgica; una fàbrica de gel, i una embotelladora d’aigua mineral natural. El seu promotor, Augusto María Borràs-Jalpí, liquidaria el seu extens patrimoni agrícola heretat del seu pare, econòmicament poc rendible, per fer una reconversió industrial a les darreries del segle XIX. El 1909, Borràs-Jalpí aprofitaria l’antiga Mina de Jalpí per inaugurar una planta d’envasament d’aigua mineral. El nom comercial fou Agua Jalpí i, com en anteriors projectes del Cavaller, aquest va esdevenir tot un referent per a Tordera. L’aigua embotellada assolí un gran prestigi, en part gràcies a la seva comercialització a Barcelona amb motiu de l’epidèmia de tifus. El 1915 va obtenir el Gran Premio en l’Exposició Nacional Farmacèutica de Barcelona. La deu produïa un cabal de 3.000 litres per minut a una temperatura d’aflorament de 17 graus i s’embotellava mitjançant 12 aixetes de plata que fluïen contínuament. El detall de les aixetes afegia més elements de qualitat higiènica a l’aigua.

A part de ser una excel·lent aigua de taula, oferia qualitats terapèutiques extraordinàries. Si més no, així ho afirmava la publicitat avalada per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Estava indicada per a la neurastènia, els mals de cap d’origen tòxic, la gota, la diabetis, l’albuminúria, els desordres digestius, el fetge, l’aparell circulatori, les vies urinàries, nefritis i la pròstata. L’oficina central i el magatzem de distribució s’ubicaven a la Rambla central, número 19, de la capital catalana, i posteriorment al carrer de la Diputació, número 286. El seu mercat potencial era bàsicament a l’àrea barcelonina, tot i que era consumida arreu del territori català i a les Illes Balears. Es comercialitzava en ampolles d’un litre i quart a 90 cèntims. Si l’usuari procedia a comprar-ne cinc, el preu es rebaixava 10 cèntims l’ampolla. El retorn de l’envàs ocasionava una devolució de 20 cèntims.

Agua Jalpí atorgava un valor diferenciador al seu producte, enfocat com a mesura preventiva o element terapèutic; per això es distribuïa preferentment en farmàcies. El seu fundador morí el 1922 i va deixar com a successors la seva esposa Doña Sofía, propietària de dues parts dels seus béns, i el seu fill Don Miguel, posseïdor de la part restant. Val a dir que aquesta organització era l’empresa més rendible del grup Jalpí, un hòlding carregat de deutes pels nombrosos projectes fallits del seu promotor. L’any 1926, les indústries Jalpí estaven en situació de fallida tècnica i Sofía Algorta ordenà reduir les despeses logístiques. Cada dia es desplaçaven a Barcelona tres camions, amb uns costos de 3.000 pessetes mensuals.

L’empresa Jalpí tingué tres etapes: la primera, regentada pel seu fundador, el Cavaller de Jalpí, va des de la seva fundació fins al 1922, any de la seva mort. La segona fou la custodiada per Sofía de Algorta, muller de l’anterior, i Miguel María, únic fill del matrimoni. El 1927 es consumà l’enderrocament de la nissaga i la companyia passà a les mans de Gaspar Burcet Malvesia, que la dirigiria fins als anys quaranta.

Jalpí abordà la publicitat com a instrument de comunicació que li permeté de donar informació als mercats. Integrada en el programa de comunicació i coordinada amb les altres variables de comunicació de màrqueting, la publicitat d’Agua Jalpí informava i persuadia els consumidors sobre les bondats del bé de la seva empresa. Per aconseguir el seu objectiu, influir en el comportament de compra dels consumidors, va definir el seu públic i el missatge que li volia fer arribar. A través de la premsa diària, principalment La Vanguardia, difonia aquest missatge per arribar al major nombre possible de clients potencials.

El públic objectiu de la publicitat d’Agua Jalpí eren persones de classe mitjana alta, que visquessin en ciutats i que tinguessin el desig o necessitat de consumir una aigua pura i lliure d’elements maliciosos. El motiu de la comunicació era la voluntat de donar-se a conèixer, principalment a la zona de Barcelona, i a tot Catalunya en segon terme. Com a eix psicològic pretenia situar-se com una aigua de qualitat, coneguda per les seves propietats farmacèutiques. Els creatius van estructurar un missatge resultat, ja que indicava bàsicament els resultats que es podien obtenir consumint Agua de Jalpí; alguns lemes publicitaris eren: «Agua Jalpí. Perfecto lavador de los riñones», «¿Queréis Salud? Bebed Agua Jalpí». Elements de benefici del producte: «Agua Jalpí. Decididprobarla», «Agua Jalpí, superior a la de Evian» o «La más pura y ligera es el Agua Jalpí».

EXPOTOR 2013

El dijous 22 d’agost es va inaugurar a la Biblioteca de Tordera l’exposició de filatèlia “Expotor 2013”. Enguany l’Ajuntament de Tordera i el Club Filatèlic Tordera van homenatjar la Colla de geganters de Tordera pel seu 25è aniversari, Joan Bou i Pla per la seva contribució a la història i la cultura local, i el Club Patí Tordera pel seu ascens a la OK lliga. 

Joan Bou Pla acompanyat per Joan Isern, president del Club Filatèlic i Joan Carles Garcia, alcalde de Tordera.

La Eléctrica Jalpí

Borràs-Jalpí tingué la idea d’utilitzar els molins fariners per reconvertir-los en petites centrals elèctriques. Al desembre del 1894 inicià els tràmits per adaptar els molins blanencs de la Roca i d’Avall. Davant de l’escassa força hidràulica dels anteriors, uns 15 cavalls de vapor, l’enginyer Vivó, encarregat del projecte, posà el punt de mira en el molí de Jalpí, que oferia la possibilitat de generar més energia i facilitaria l’expansió per la zona maresmenca. Es presentà el projecte d’electrificar la vila de Blanes al gener del 1895. La població disposava d’enllumenat artificial de gas i les bases contractuals amb la companyia subministradora impedien el seu establiment; finalment La Eléctrica Jalpí acabaria absorbint Gas-Rico.

Tordera, sense cap sistema d’il·luminació, era el candidat perfecte per al seu inici. Al maig del 1895 es formulà públicament el procés d’electrificació i s’iniciaren les instal·lacions. El 14 de novembre, el consistori declara el Cavaller de Jalpí fill adoptiu de Tordera i s’acordà canviar el nom de carrer Espases pel de Jalpí. La data d’inauguració de La Eléctrica fou el 17 de novembre del 1895. Un any més tard, l’organització es va poder estendre finalment a la vila de Blanes, tot i que amb certs problemes tècnics els primers dies. 

Al gener del 1897 s’iniciaren les obres d’aplicació i es compraren dues màquines de vapor a Itàlia per ser també una central tèrmica. La seva visió era expandir-se a Lloret i a les poblacions de l’Alt Maresme, de Malgrat a Caldes d’Estrac. El creixement cap al sud presentà dificultats. Poblacions com Malgrat, Calella i Arenys gaudien també d’acords contractuals que impedien el seu establiment, i enfocà el projecte a Lloret de Mar, vila on se subministrarien els seus serveis. Finalment, el dia 11 de març del 1906 Borràs Jalpí exposà el seu darrer pla estratègic. Al molí de Jalpí, seu de La Eléctrica, convocà els alcaldes d’Arenys de Mar, Canet, Sant Pol, Calella i Pineda per notificar-los la seva intenció de fer arribar el corrent fins a Arenys de Munt. El projecte de l’enginyer Juan Sindreu connectava un total de 12 pobles que gaudirien del servei d’enllumenat, força motriu i telèfon. 

L’augment de la demanda, la poca capacitat productiva i la pèrdua de liquiditat del seu promotor aconseguiren que es convertís en una companyia revenedora d’energia a partir del 1913. L’acord amb Energía Eléctrica de Cataluña assegurava el subministrament. La darrera acabaria absorbint la companyia el 1925.

Els molins fariners, una mostra de la Tordera preindustrial

Abans de la industrialització, els molins fariners eren els factors productius per excel·lència del terme municipal de Tordera. A mesura que la vila s’anava poblant durant l’alta edat mitjana, també anava desenvolupant-se la tecnologia agrícola preindustrial. La necessitat de moldre gra per obtenir farina i poder-la subministrar a aquesta població en augment fomentaria la proliferació de molins fariners durant els segles baixmedievals, documentats al territori des del segle XII. Segons Bou Illa i Vellvehí (2003), des dels inicis referits i fins a mitjan segle xx es comptabilitzen un total de 22 molins en el terme actual de Tordera. No tots aquests coexisteixen durant tot el període, sinó que s’anaven encavallant els uns amb els altres segons l’època.

L’aigua, les comunicacions i la ubicació a prop del nucli de població eren els tres factors d’èxit d’aquests elements preindustrials. Els únics molins que eren explotats tot l’any sense problemes eren aquells als quals la Tordera subministrava aigua. El molí d’en Pibernat, documentat a partir de l’any 1315, estava situat en una cruïlla de camins medievals i els molins de Jalpí, datat l’any 1406, i de la Júlia (segle xii) també es localitzaven en llocs estratègics. Aquests tres eren els més coneguts per la població local.

El molí d’en Pibernat, anteriorment conegut com del Bellforat o de les Moles, captava l’aigua de la riera de Vallmanya i la seva activitat va perdurar fins a mitjan segle xx. El de Jalpí i el de la Júlia foren els de més activitat del terme parroquial de Sant Esteve de Tordera; tots dos obtenien l’aigua de la Tordera. No obstant això, el darrer, propietat de la família Trinxet, adaptaria les seves infraestructures per ser més productives. L’antiga xarxa hidràulica seria utilitzada per generar electricitat, que posteriorment es faria servir per moldre el gra.

La farinera de la Júlia, fundada a mitjan segle xx, fou la principal factoria adaptada als nous temps i amb un cert caràcter d’indústria agroalimentària, creada per una família d’antics treballadors de l’antic molí de la Júlia. La desaparició progressiva de l’activitat primària encamina la desacceleració del sector fariner. Malgrat tot, a Tordera encara li resta una explotació inaugurada el primer d’agost del 1966, el molí de la família Pujol, localitzat al carrer de Santiago Rusiñol.

El primer pont de ferro

Infraestructura de 183 metres de llarg per 1,60 metres d’ample, sostinguda per 10 pilars de ferro, clavats a quatre metres de profunditat, i amb un sòl de fusta. L’element fou finançat íntegrament pels veïns de la vila i amb l’aportació especial d’Augusto M. Borràs Mercader, conegut com el cavaller de Jalpí. La idea de construir un pont sobre la Tordera fou de Narcís Aleñà. El farmacèutic Miquel Vergés es va mobilitzar per abordar l’obra i finalment Joaquim Sagnier, diputat pel districte d’Arenys, fou l’encarregat de gestionar les qüestions polítiques.

A l’octubre del 1895 s’adjudicà la construcció del pont de Ferro a La Maquinista Terrestre y Marítima, i el 13 de gener del 1896 s’exposaren els plànols del pont a la plaça de l’Església. Al juliol del mateix any arribaren tres vagons amb les peces destinades al muntatge del pont, de manera que se n’inicià la construcció. El 17 de juny del 1897 els enginyers de l’Estat feren proves de resistència sobre el pont carregant unes 30 tones en cadascun dels seus trams, sense evidenciar cap  tipus de moviment. Borràs, propietari de La Eléctrica Jalpí, regalà quatre làmpades per al pont i l’Ajuntament n’hi aportaria dues més, que es col·locarien a cada costat. 

Finalment es va inaugurar el 3 d’agost del 1897. A les 10 del matí, els membres de l’Ajuntament, el jutge i els integrants de la comissió del pont foren acompanyats per l’orquestra de Tordera per dirigir-se a l’església, on mossèn Maymí, professor del seminari de Girona, celebrà un ofici solemne. A l’altar major hi havia les autoritats i la comissió. Finalitzat l’acte, es distribuïren uns 300 bons de pa i carn entre les persones menys afavorides. A les dues de la tarda, al local del Centre, l’advocat Coll va llegir un discurs.

Finalment, a la tarda s’inaugurà el pont, que estava il·luminat amb dues làmpades de 500 bugies regalades per Borràs, col·locades a la plaça, darrere de l’església. La inauguració del pont es féu coincidir amb la benedicció d’una creu gòtica de plata trobada a la rectoria i que es va restaurar; una autèntica joia d’orfebreria que va desaparèixer durant la Guerra Civil.  Acabada la benedicció del pont, es tocaren sardanes fins a la una de la matinada. Posteriorment hi hagué ball al saló Melis fins ben tard. La festa fou comissionada per Ramon Matas, Pere Vendrell i el metge Isidre Quintana.

El gual de la Tordera, una picaresca en tota regla

L’aparició de cotxes per la carretera general propicià la construcció d’un nou pas adaptat per la Tordera. Al novembre del 1909 s’expropià un terreny per a la construcció d’un gual sobre el riu. La freqüència de vehicles provocà la seva ampliació l’any següent. L’element es convertí en font de riquesa per a alguns torderencs, ja que els cotxes quedaven encallats d’una manera accidental o provocada al mig del gual. 

Els coneguts Romaguera i Minguet dels bous esdevindrien uns professionals a l’hora de desencallar elements de transport per mitjà dels seus animals de tir. Aquests nous gruistes torderencs resultaven ser, en la majoria de casos, uns monopolis discriminadors, ja que, quan l’accidentat era estranger o creien que tenia disponibilitat de renda, la tarifa es multiplicava. D’acord amb això, i durant el mes de desembre de l’any 1909, apareix documentat que uns estrangers que necessitaven ser rescatats del pas de la Tordera pactaren una quantitat d’unes 25 pessetes, però que, quan els bous iniciaven les tasques de desencallament, s’acabà incrementant la tarifa fins a 100 pessetes –xifra extraordinàriament alta a principis del segle xx– tot justificant el desgast o sobreesforç que patirien els bous. Si els clients es negaven a aquest increment de la despesa, el servei es paralitzava. No obstant això, però, els protagonistes d’aquest cas concret confirmen haver pagat, un cop finalitzat el servei, les 25 pessetes acordades inicialment. Aquests professionals col·locaven estratègicament rocs per dificultar el pas del trànsit i així incrementar la demanda. Majoritàriament, els residents de la zona no havien de ser rescatats, ja que coneixien el sistema de trampes, senyalitzades també d’una manera estratègica pels mateixos infractors per no perjudicar els conciutadans.

L’abús dut a terme fou un dels factors en la decisió del Ministeri d’Obres Públiques de construir un pont sobre la Tordera que va desviar notablement el traçat de la carretera nacional. El nou pont, del 1928, fou destruït en la primera riuada el mateix any, cosa que provocà que el camí ral recuperés el trànsit, i també l’antiga pràctica anteriorment especificada. Tordera, doncs, ridiculitzava les infraestructures espanyoles. L’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 fou un element clau per a la ràpida construcció del pont Nou en només vuit mesos

L'Abans: Tordera, Recull gràfic 1870-1979

Què és L’Abans?

El volum de Tordera és un llibre que recull fotografies representatives de la vila entre 1870 i 1979, i posa l’accent en l’aspecte humà: la gent, la manera de viure, els costums, les tradicions, les festes i també els paisatges, els edificis i els monuments més emblemàtics. El volum de la publicació és de 824 pàgines en format DiN-A4 amb unes 1.000 fotografies, restaurades digitalment, impreses a dues tintes, en color sèpia i amb enquadernació de luxe. S’edita en fascicles de periodicitat setmanal.

Primer lliurament gratuït

Només cal que aneu als quioscos, papereries i llibreries habituals i demaneu la col·lecció L’Abans. Us lliuraran el fascicle de presentació, cobertes, guardes i sobrecobertes gratuïtament. Si voleu adquirir més d’un exemplar –per a un familiar que ja no resideix a Tordera, per a altres membres de la família o per a un amic– feu-ho saber a l'establiment comercial i us en proporcionarà un de nou gratuïtament.

S’edita en fascicles col·lecionables de periodicitat setmanal a un preu de 2,95 euros. Aquest preu es mantindrà des del primer fascicle fins al darrer.

Podeu passar a recollir el fascicle de presentació, les cobertes i les sobrecobertes, gratuïtament, al vostre quiosc, papereria o llibreria habitual a partir de divendres, 17 de maig.

Tots els divendres trobareu els propers fascicles, un de nou cada setmana, fins a completar el volum, que es compon de 50 fascicles més el de presentació.

Punts de venda: quioscos, papereries i llibreries de Tordera. Fascicles endarrerits: l’establiment comercial us pot proporcionar tots els fascicles endarrerits i també donar-vos la informació que sol·liciteu sobre la publicació.

Subscripció per a no residents: si esteu interessats en la publicació, però no residiu a Tordera, podeu rebre el col·leccionable per correu ordinari si us subscriviu al telèfon 93 673 12 12.

El volum de Tordera és una obra realitzada per l’economista torderenc Joan Bou Pla. Està emmarcada a la col·lecció L’Abans i editada per l’Editorial Efadós amb la col·laboració de l’Ajuntament de Tordera-.

Presentació col·leccionable
Divendres, 17 de maig, a les 20 h a la Sala d’actes de la Biblioteca de Tordera.

Joan Bou Pla - L'Abans Tordera