La Farinera de la Júlia

L’arribada de la industrialització i el consegüent avançament tècnic provocaren que els antics molins fariners, infraestructures medievals i modernes alimentades per aigua, anessin quedant obsolets. Les noves formes de producció més productives i les millores en el sector del transport i de les comunicacions incrementaven l’oferta i començaven a fer inviable aquests negocis històrics. La no adaptació per falta de liquiditat o de miopia estratègica els conduïren, doncs, a la progressiva desaparició.

La indústria farinera contemporània per excel·lència fou la fàbrica de farines la Júlia, més coneguda com la Farinera, fundada l’any 1952. Era propietat de Josep Negre Sensat, Pere Vila Rosell i Genís Vila Rosell, que havien treballat anteriorment a l’antic molí de la Júlia. L’edifici, localitzat a 100 metres de l’estació del ferrocarril, disposava de tres ales. L’ala sud era únicament de planta baixa i s’utilitzava com a magatzem de gra, que es guardava en sitges interiors abans de passar al sistema de producció ubicat a l’edifici central. El darrer el formen quatre plantes. En el soterrani s’hi trobava el motor principal i l’eix de les politges que feia funcionar tota la maquinària de l’organització. La planta baixa era presidida pels molins de mòlta, que es feia en fases alternes de trituració i comprensió del gra de blat. La planta primera era una zona únicament destinada a la comunicació entre plantes, en la qual, mitjançant tubs de fusta, es distribuïa el gra a cadascuna de les màquines. A la segona planta hi havia les màquines de garbellar, col·loquialment anomenades planxistes, que anaven separant la farina del gra. Per últim, l’ala nord es destinava únicament a l’emmagatzematge de la farina i segones  en sitges que permetrien omplir els sacs de 50 quilograms per després pesar-los i cosir-los.

En els seus inicis, la factoria va instal·lar les màquines del molí de la Júlia i també en va comprar de noves. En aquests primers anys la direcció compaginava la nova companyia, capdavantera i adaptada als nous temps, amb el vell molí de la zona del veïnat de Sant Vicenç. El primer es destinava a l’obtenció de farina per comercialitzar i el segon realitzava les funcions de fabricació de pinsos. Després de 38 anys d’activitat, el 1990 va

tancar les portes.