De la Societat l’Amistat a Esquerra Republicana de Catalunya

Al llavors número 10 del camí ral Joaquim Ricastell fundà un cafè el 1899. Cinc anys més tard en aquest indret es constituí oficialment la societat L’Amistat. Podien ser socis d’aquesta organització els homes majors de 16 anys. La quota era de quatre pessetes semestrals; inicialment se n’havien de pagar cinc en concepte d’acció. Tots els integrants eren considerats copropietaris. L’Amistat tenia una perspectiva més cultural que les altres societats del municipi. Disposava d’un reglament per mitjà d’uns estatuts i tenia una biblioteca, un grup de teatre i una coral.

El 14 d’abril del 1931 es proclama la Segona República espanyola després dels resultats de les eleccions municipals del 12 d’abril. El matí del dia 15 es proclama a Tordera, al balcó de l’Ajuntament, i és hissada la bandera catalana. Joaquim Sagrera Bagó, del Casal Catalanista Republicà, ERC, en va sortir alcalde. Sagrera ocupà la presidència del consistori fins al 13 d’octubre del 1934.

La seu de la Societat l'Amistat.   

La secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya neix a la societat L’Amistat, que passà a denominar- se Societat L’Amistat Catalanista i Republicana al setembre del 1931, coincidint amb la visita de Francesc Macià a Tordera. Sagrera n’era un dels membres visibles i havia ocupat càrrecs com el de secretari i, més tard, president. Als comicis electorals del gener del 1934 es presentaren dues llistes, la Lliga Catalana i la Candidatura Catalanista Republicana, ERC, que en va resultar guanyadora, ja que va obtenir vuit representants enfront dels quatre del partit conservador. Sagrera continua amb la presidència del consistori.

Els fets d’Octubre del 1934 condueixen a l’empresonament de l’alcalde Sagrera en un vaixell del port de Barcelona, on romandrà 29 dies. El dia 13 del mateix mes, a la sessió extraordinària presidida pel comandant d’artilleria Antonio de Carranza García Tringueros, es presencia la dimissió dels vuit regidors republicans.

El nou govern sortint fou encapçalat pel conservador Pere Vendrell Camps (13 d’octubre del 1934- 19 de febrer del 1936), juntament amb els tres regidors restants i quatre més que figuraven a la llista electoral. Les eleccions del 1936 donaren la victòria al Front Popular i Sagrera recuperà el poder del consistori. Ja en temps de la Guerra Civil, l’alcalde Joaquim Sagrera es va veure obligat a dimitir a l’octubre del 1936. El règim franquista abolí l’antiga societat L’Amistat i posteriorment la Falange ocupà el seu local del camí ral.

Sant Ferriol, la societat de socors mutus torderenca

La societat Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol, fundada el 1857, fou una entitat creada amb la finalitat d’assegurar els pagesos, comerciants i obrers torderencs en cas de malaltia, constituïda sota els valors de la solidaritat i l’ajuda mútua.La Constitució espanyola de l’any 1837 establia el dret d’associació per a la classe obrera. El Reial decret de 28 de febrer del 1839 permetia la creació de societats de socors mutus, organització que agrupava la classe treballadora per poder tenir una certa garantia o protecció davant una malaltia, mort accidental, atur, invalidesa o vellesa. A Tordera, a mitjan segle xix, es constitueix el Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol, una societat de socors mutus que perdurà activa fins a l’entrada dels anys vuitanta del segle xx.

El reglament de l’entitat, redactat el 1892, constata que la societat només podia ser constituïda per homes domiciliats a Tordera. Per ingressar al sistema, primer s’havia de passar un reconeixement mèdic efectuat pel metge de l’organització. L’aspirant seria admès si els membres de la Junta no posaven impediment a la seva admissió, i aquest havia de conèixer i acceptar les condicions establertes pel Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol.

El nombre de socis era il·limitat; malgrat això, hi havia condicionats. Els integrants havien de tenir una edat compresa entre 18 i 55 anys. Amb tot, si el nombre de contractants arribava a 60, no s’acceptaven persones de més 45 anys i, si la xifra arribava al centenar, no entrarien homes de més de 35 anys. Un cop passada la revisió mèdica i ser acceptat per la Junta, el nou integrant pagava cinc pessetes en concepte d’inscripció. Si aquest era fill d’un afiliat, pagava la meitat, és a dir, dues pessetes i mitja, sempre que residís en societat comuna amb el seu progenitor. Si un soci deixava la localitat de Tordera, podia abandonar la societat i, si tornava a residir al municipi, podia tornar a ser admès sempre que complís els requisits inicials d’entrada.

El Monte-Pio de Socorros Mútuos de San Ferreol celebrava anualment la diada del seu patró el 18 de setembre. Entre les darreres dècades del segle xix i les primeres del segle xx, la festivitat era molt homogènia. Se celebrava un ofici religiós a la parròquia de Sant Esteve amb la intervenció de l’orquestra local, primer Modesta Harmònica i, posteriorment, la Principal de Tordera, sardanes a la plaça de l’Església i, a la nit, ball.

Els governs locals, caciquisme i conflictes electorals

Façana de l'Ajuntament de Tordera a principis
del segle XX. Arxiu CEC 

La política municipal viurà en el segle xix diverses escenes polèmiques. En algunes eleccions, tant locals com supramunicipals, hi havia més vots que votants. El Butlletí oficial de l’Estat del 8 de juliol del 1881 va declarar nul·les les eleccions municipals per diverses irregularitats i decretà una comissió provincial per fer-ne unes de noves entre els dies 9 i 12 de juliol. L’alcalde resultant fou Salvi Surís Curadó, que ja havia exercit el càrrec d’una manera accidental en l’etapa anterior de Jaume Simon Talleda. El 4 de novembre del mateix any, el ministre de Governació torna a anul·lar les eleccions municipals de Tordera. El notari i la mesa aportaven poca credibilitat, i, a més, la guàrdia civil impedia l’entrada al col·legi dels electors contraris; amb tot, Surís va aconseguir ser batlle fins al juliol del 1883.

Tomàs Pons Gay és proclamat alcalde de Tordera el 7 de març del 1884 i l’11 del mateix mes el Govern suspèn l’Ajuntament i es procedeix a destituir alguns càrrecs. Pons governà en dues etapes. Durant els darrers dies de la seva vida política, a principis de juny del 1899, presencia un presumpte atemptat mentre anava acompanyat d’Agustí Ribas de cal Terrassà pel camí ral: un home anomenat Ignacio Reviragua se’ls va apropar i els va preguntar quin dels dos era l’alcalde; sense que haguessin contestat, l’agressor va clavar un punyal a Ribas, amb poques conseqüències. Els mossos d’esquadra de Tordera van aconseguir detenir-lo.

Les eleccions municipals del 1907 tornen a ser polèmiques: el governador civil autoritza al comandat dels mossos d’esquadra la detenció de l’alcalde Carles Puig Talleda (1904-07) i de l’hisendat Ramon Matas Rodés, un dels principals potentats de Tordera, per les irregularitats electorals. Van ser empresonats i jutjats a Arenys. Un dels membres de la política municipal del govern de Puig era Pedro Rubio, més conegut com a Don Pedro El Terrible per les seves negligències en les finances consistorials. Amb els comicis locals del 1909, amb la victòria de Joan Vendrell Prats, en Barbes Tristes, s’inicia un període de millor gestió dels organismes municipals.

Tancament del col•leccionable “l’Abans, recull gràfic de Tordera 1870-1979” de Joan Bou i Pla

El passat divendres 30 de maig de 2014, a les 19.00 h., va tenir lloc a la Biblioteca de Tordera la presentació final del llibre l’Abans. L’acte fou presentat per Joan Isern, president del Club Filatèlic Tordera, i Joan Carles Garcia Cañizares, alcalde de la població. 

Joan Isern, Joan Carles Garcia i Joan Bou Pla

El volum l’Abans Tordera: recull gràfic 1870-1979 és un projecte transversal, de caràcter introductori, que combina fotografies històriques amb informació bàsica. El contingut d’aquest treball obre la porta a múltiples possibilitats de recerca. La seva realització ha tingut una durada de gairebé deu mesos, temps innecessari per abordar la història contemporània del municipi d’una manera completa.

Tordera és una societat viva, amb inquietuds de conèixer el seu passat. Des d’un bon començament, l’Abans, es va convertir en un projecte col·lectiu que cridava l’atenció a tota la població, tant de particulars com de les institucions locals. Prop de 200 famílies hi han col·laborat cedint fotografies, fons documentals o transmetent les seves vivències de manera oral. Gràcies a totes elles.

Visca Tordera !

Cloenda l'Abans-Tordera de Joan Bou i Pla 

Tordera: Ordenació Territorial (I)

Des dels inicis de l’edat mitjana, Tordera ha pertangut successivament als paus i a l’antic comtat de Girona, posteriorment vegueria i més tard corregiment, i a la seva província en la primera divisió departamental. Fins a l’abolició de les jurisdiccions senyorials va formar part del vescomtat de Cabrera i, dins d’aquest, a la batllia de Tordera. Les divisions napoleòniques, iniciades el 1810 van ser les primeres a propugnar l’elecció de la Tordera com a límit administratiu. Finalment, la formació d’un partit judicial a Arenys de Mar i la partició definitiva de l’Estat en províncies (1833) van assignar la riera com a límit de la nova demarcació administrativa de Barcelona. Eclesiàsticament, Tordera ha estat adscrit des de fa segles al bisbat de Girona i, dins d’aquest, a l’ardiaconat de la Selva. L’actual Maresme queda dividit entre dues diòcesis: les terres de ponent, de Caldes cap avall, han format part tradicionalment de la diòcesi barcelonina, mentre que les poblacions del nord, integrades a l’arxiprestat de la Tordera, depenen del bisbat de Girona i gaudeixen del seu dret especial. La divisió territorial de Catalunya realitzada per la Generalitat l’any 1936 va ser la que va configurar el Maresme com a comarca. D’una manera oficialista, el Govern autonòmic crea una demarcació artificial inspirada en el concepte Costa de Llevant. Sense cap consideració històrica, l’organisme actual és físicament estret i allargat. Té una amplada que oscil·la entre els cinc i els quinze quilòmetres, i una llargària litoral d’uns 50 quilòmetres que van des de la Tordera fins al turó de Montgat.

Mapa planimètric de Tordera. Any 1914 - Fons ICC 

Durant l’alta edat mitjana, Tordera era una zona independent encara que sense constituir terme de castell. Temps després, aquest territori fou conegut com a batllia de Tordera i, pel que es dedueix, devia formar part del castell d’Hostalric. La pertinença al castell ja s’institueix a la donació de l’alou dit la Fredena per a la construcció del priorat de Santa Maria de Roca-Rossa (1145). Aquesta circumstància queda confirmada en el testament del vescomte Guerau de Cabrera del 1278. La batllia de Tordera la formaven dues parròquies: Sant Esteve de Tordera, juntament amb el seu annex Sant Cebrià de Fogars, embrió consistorial del futur Fogars de Tordera, avui de la Selva. La jurisdicció no disposava d’una organització de regisme local i conservava un sistema de consell general obert i multitudinari. Políticament era representada per un batlle i disposava de membres del consell de la universitat, sense tenir un caràcter hereditari. Quan el batlle havia de tractar els assumptes d’interès de la vila, eren convocats a toc de campana i amb el crit de «Via fons!». L’any 1508, els vescomtes de Cabrera atorguen el privilegi d’una administració local permanent amb poder per reunir-se sense consentiment senyorial i la potestat per elegir tres cònsols, síndics o jurats. Els llocs habituals de la reunió de la universitat eren la porxada o l’interior de l’antiga església romànica de Sant Esteve. La capella de l’hospital dels pobres, dedicada a sant Antoni, també fou sala de reunions del Comú del poble d’ençà del segle XVIII. A partir del segle xix, l’organització política local va tenir seu pròpia, situada a tocar de l’església parroquial.

Sant Ponç, l'aplec tradicional i popular per excel.lència

L'Abans Tordera- Autor: Àngel Pous

Sant Ponç és l’ermita més característica del terme parroquial de Sant Esteve de Tordera. La seva construcció, originalment d’estil romànic, ha sofert diverses modificacions al llarg de la seva història. L’aplec de Sant Ponç ha estat, des de sempre, una de les festes populars més venerades per la població. El seu arrelament és fruit de dos condicionants: l’ermita es troba en una situació espaiosa i la diada del patró, l’11 de maig, és idònia pel que fa a la climatologia. L’aplec apareix documentat a partir del segle xvii, per bé que es considera que l’origen es remunta a temps medieval.

L’any 1905, els propietaris Joan Ferrer Comaleres, de can Ferrer de Sant Ponç, i Vicenç Coma Ferrer adquiriren els drets de propietat de Sant Ponç per tal d’evitar la imminent tallada dels seus pins centenaris, i de llavors ençà passaren a ser els patrons de l’ermita i, alhora, responsables del seu aplec. A principis del segle xx, la festa s’iniciava a la vila. A primera hora del matí, una banda recorria els carrers de Tordera per animar els seus veïns i acompanyar-los fins a Sant Ponç. A les 10 del matí es feia la primera missa. L’any 1899, per exemple, un cop acabada la cerimònia religiosa, l’orquestra local La Modesta Harmònica va tocar sardanes a l’esplanada de Sant Ponç; posteriorment es féu el tradicional tir a la rodella i, a continuació, l’arrossada. D’aquell any es documenta, també, que hi havia parades d’avellanes, pastes, dolços, carns i altres comestibles. Era tradició, abans de celebrar l’ofici solemne de Sant Ponç, beneir roses, que posteriorment es col·locaven sota el llit amb la intenció d’evitar puces, xinxes o polls.

La missa amb les autoritats es feia a les 12 del migdia. Durant els anys vint del segle passat, en Ferrer de Sant Ponç, que era caporal del sometent del districte d’Arenys de Mar, convidava un seguit de personalitats a la seva festa. El 1926 hi assistiren el president de la Diputació de Barcelona, el senyor Milà i Camps, el governador civil Joaquim Milans del Bosch, el general del sometent armat de Catalunya, entre d’altres. Els acompanyaven l’alcalde Agustí Navinés i els principals hisendats de la població. Joan Ferrer oferia un dinar als seus convidats a casa seva, a can Ferrer de Sant Ponç.

En algunes edicions de finals del segle xix, a les quatre de la tarda, la gent es desplaçava a can Torrent de l’Estany, que era on es ballaven les sardanes. La festa es finalitzava a la vila. Per exemple, a principis del segle xx, a les nou del vespre es començava un ball al local del Círcol de Productors, seu social del Sindicat de Pagesos, localitzat a l’actual cal Ros, al carrer de Sant Ramon.