La indústria tapera torderenca

Una de les activitats econòmiques importants del darrer terç del segle xix i principis del segle xx per a Tordera fou la producció de suro i la fabricació de taps, especialment gràcies a l’increment de la demanda externa de taps de suro de mercats com el francès, l’anglès o l’austríac. Tot i l’elevat nombre de fàbriques del sector –segons Bou Illa-Serra (1998), unes 36 de declarades–, sempre s’està fent referència a petits tallers o obradors vinculats a l’àmbit familiar i bàsicament poc mecanitzats, associats en una organització anomenada, en terminologia de l’època, Agrupación Corcho-Taponera de Tordera.

La fabricació de taps de suro comportava altres activitats econòmiques paral·leles, com ara pelar suro, a voltes com a treball complementari, i que es realitzava durant els mesos de maig i juny. La diada de Sant Ponç indicava el punt de trobada per excel·lència per als professionals del sector, de manera que tractaven

preus i quantitats pel que fa a les extraccions de suro. L’obtenció de la primera matèria necessitava també un mitjà de transport que la conduís fins a la taperia. Segons els autors ja referits, carreters com Esteve Romaguera, en Busca; Josep Negre, en Caterí; Pep Carreter; Planas, en Bertroldo, i Oller, en Valet, eren els encarregats tant de proporcionar la matèria primera, el suro, als obradors com de posteriorment distribuir el producte final.

Tot i el caràcter familiar de les organitzacions, existia una certa divisió del treball. Hi havia uns operaris especialitzats, els bullidors. No totes les fàbriques disposaven de calderes i aquests s’encarregaven de les tasques prèvies a la manufactura. Un dels caps dels bullidors era Josep Campí Roquet, el Rin, el qual només amb l’olor que desprenia el suro ja podia saber si havia bullit prou o no. Aquest procés s’executava per aconseguir que augmentés el seu volum i fos més flexible i elàstic, en definitiva, més adequat per ser treballat.

El sector registra una evolució constant fins a l’any 1914, en què l’inici de la Primera Guerra Mundial paralitzà les exportacions. Aquesta disminució sobtada de la demanda provocà la pèrdua progressiva de tallers destinats a la producció de taps de suro. Joaquim Barceló Matas fou el darrer taper, que perduraria fins i tot després de la Guerra Civil.

La Farinera de la Júlia

L’arribada de la industrialització i el consegüent avançament tècnic provocaren que els antics molins fariners, infraestructures medievals i modernes alimentades per aigua, anessin quedant obsolets. Les noves formes de producció més productives i les millores en el sector del transport i de les comunicacions incrementaven l’oferta i començaven a fer inviable aquests negocis històrics. La no adaptació per falta de liquiditat o de miopia estratègica els conduïren, doncs, a la progressiva desaparició.

La indústria farinera contemporània per excel·lència fou la fàbrica de farines la Júlia, més coneguda com la Farinera, fundada l’any 1952. Era propietat de Josep Negre Sensat, Pere Vila Rosell i Genís Vila Rosell, que havien treballat anteriorment a l’antic molí de la Júlia. L’edifici, localitzat a 100 metres de l’estació del ferrocarril, disposava de tres ales. L’ala sud era únicament de planta baixa i s’utilitzava com a magatzem de gra, que es guardava en sitges interiors abans de passar al sistema de producció ubicat a l’edifici central. El darrer el formen quatre plantes. En el soterrani s’hi trobava el motor principal i l’eix de les politges que feia funcionar tota la maquinària de l’organització. La planta baixa era presidida pels molins de mòlta, que es feia en fases alternes de trituració i comprensió del gra de blat. La planta primera era una zona únicament destinada a la comunicació entre plantes, en la qual, mitjançant tubs de fusta, es distribuïa el gra a cadascuna de les màquines. A la segona planta hi havia les màquines de garbellar, col·loquialment anomenades planxistes, que anaven separant la farina del gra. Per últim, l’ala nord es destinava únicament a l’emmagatzematge de la farina i segones  en sitges que permetrien omplir els sacs de 50 quilograms per després pesar-los i cosir-los.

En els seus inicis, la factoria va instal·lar les màquines del molí de la Júlia i també en va comprar de noves. En aquests primers anys la direcció compaginava la nova companyia, capdavantera i adaptada als nous temps, amb el vell molí de la zona del veïnat de Sant Vicenç. El primer es destinava a l’obtenció de farina per comercialitzar i el segon realitzava les funcions de fabricació de pinsos. Després de 38 anys d’activitat, el 1990 va

tancar les portes.

Agua Jalpí. Pura de mesa, única en Cataluña

Jalpí és la nissaga protagonista de la primera industrialització a Tordera. Aquesta s’estructuraria, principalment, en quatre empreses: una companyia dels sectors elèctric, telefònic, gas i d’aigües; una indústria siderúrgica; una fàbrica de gel, i una embotelladora d’aigua mineral natural. El seu promotor, Augusto María Borràs-Jalpí, liquidaria el seu extens patrimoni agrícola heretat del seu pare, econòmicament poc rendible, per fer una reconversió industrial a les darreries del segle XIX. El 1909, Borràs-Jalpí aprofitaria l’antiga Mina de Jalpí per inaugurar una planta d’envasament d’aigua mineral. El nom comercial fou Agua Jalpí i, com en anteriors projectes del Cavaller, aquest va esdevenir tot un referent per a Tordera. L’aigua embotellada assolí un gran prestigi, en part gràcies a la seva comercialització a Barcelona amb motiu de l’epidèmia de tifus. El 1915 va obtenir el Gran Premio en l’Exposició Nacional Farmacèutica de Barcelona. La deu produïa un cabal de 3.000 litres per minut a una temperatura d’aflorament de 17 graus i s’embotellava mitjançant 12 aixetes de plata que fluïen contínuament. El detall de les aixetes afegia més elements de qualitat higiènica a l’aigua.

A part de ser una excel·lent aigua de taula, oferia qualitats terapèutiques extraordinàries. Si més no, així ho afirmava la publicitat avalada per la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona. Estava indicada per a la neurastènia, els mals de cap d’origen tòxic, la gota, la diabetis, l’albuminúria, els desordres digestius, el fetge, l’aparell circulatori, les vies urinàries, nefritis i la pròstata. L’oficina central i el magatzem de distribució s’ubicaven a la Rambla central, número 19, de la capital catalana, i posteriorment al carrer de la Diputació, número 286. El seu mercat potencial era bàsicament a l’àrea barcelonina, tot i que era consumida arreu del territori català i a les Illes Balears. Es comercialitzava en ampolles d’un litre i quart a 90 cèntims. Si l’usuari procedia a comprar-ne cinc, el preu es rebaixava 10 cèntims l’ampolla. El retorn de l’envàs ocasionava una devolució de 20 cèntims.

Agua Jalpí atorgava un valor diferenciador al seu producte, enfocat com a mesura preventiva o element terapèutic; per això es distribuïa preferentment en farmàcies. El seu fundador morí el 1922 i va deixar com a successors la seva esposa Doña Sofía, propietària de dues parts dels seus béns, i el seu fill Don Miguel, posseïdor de la part restant. Val a dir que aquesta organització era l’empresa més rendible del grup Jalpí, un hòlding carregat de deutes pels nombrosos projectes fallits del seu promotor. L’any 1926, les indústries Jalpí estaven en situació de fallida tècnica i Sofía Algorta ordenà reduir les despeses logístiques. Cada dia es desplaçaven a Barcelona tres camions, amb uns costos de 3.000 pessetes mensuals.

L’empresa Jalpí tingué tres etapes: la primera, regentada pel seu fundador, el Cavaller de Jalpí, va des de la seva fundació fins al 1922, any de la seva mort. La segona fou la custodiada per Sofía de Algorta, muller de l’anterior, i Miguel María, únic fill del matrimoni. El 1927 es consumà l’enderrocament de la nissaga i la companyia passà a les mans de Gaspar Burcet Malvesia, que la dirigiria fins als anys quaranta.

Jalpí abordà la publicitat com a instrument de comunicació que li permeté de donar informació als mercats. Integrada en el programa de comunicació i coordinada amb les altres variables de comunicació de màrqueting, la publicitat d’Agua Jalpí informava i persuadia els consumidors sobre les bondats del bé de la seva empresa. Per aconseguir el seu objectiu, influir en el comportament de compra dels consumidors, va definir el seu públic i el missatge que li volia fer arribar. A través de la premsa diària, principalment La Vanguardia, difonia aquest missatge per arribar al major nombre possible de clients potencials.

El públic objectiu de la publicitat d’Agua Jalpí eren persones de classe mitjana alta, que visquessin en ciutats i que tinguessin el desig o necessitat de consumir una aigua pura i lliure d’elements maliciosos. El motiu de la comunicació era la voluntat de donar-se a conèixer, principalment a la zona de Barcelona, i a tot Catalunya en segon terme. Com a eix psicològic pretenia situar-se com una aigua de qualitat, coneguda per les seves propietats farmacèutiques. Els creatius van estructurar un missatge resultat, ja que indicava bàsicament els resultats que es podien obtenir consumint Agua de Jalpí; alguns lemes publicitaris eren: «Agua Jalpí. Perfecto lavador de los riñones», «¿Queréis Salud? Bebed Agua Jalpí». Elements de benefici del producte: «Agua Jalpí. Decididprobarla», «Agua Jalpí, superior a la de Evian» o «La más pura y ligera es el Agua Jalpí».

EXPOTOR 2013

El dijous 22 d’agost es va inaugurar a la Biblioteca de Tordera l’exposició de filatèlia “Expotor 2013”. Enguany l’Ajuntament de Tordera i el Club Filatèlic Tordera van homenatjar la Colla de geganters de Tordera pel seu 25è aniversari, Joan Bou i Pla per la seva contribució a la història i la cultura local, i el Club Patí Tordera pel seu ascens a la OK lliga. 

Joan Bou Pla acompanyat per Joan Isern, president del Club Filatèlic i Joan Carles Garcia, alcalde de Tordera.

La Eléctrica Jalpí

Borràs-Jalpí tingué la idea d’utilitzar els molins fariners per reconvertir-los en petites centrals elèctriques. Al desembre del 1894 inicià els tràmits per adaptar els molins blanencs de la Roca i d’Avall. Davant de l’escassa força hidràulica dels anteriors, uns 15 cavalls de vapor, l’enginyer Vivó, encarregat del projecte, posà el punt de mira en el molí de Jalpí, que oferia la possibilitat de generar més energia i facilitaria l’expansió per la zona maresmenca. Es presentà el projecte d’electrificar la vila de Blanes al gener del 1895. La població disposava d’enllumenat artificial de gas i les bases contractuals amb la companyia subministradora impedien el seu establiment; finalment La Eléctrica Jalpí acabaria absorbint Gas-Rico.

Tordera, sense cap sistema d’il·luminació, era el candidat perfecte per al seu inici. Al maig del 1895 es formulà públicament el procés d’electrificació i s’iniciaren les instal·lacions. El 14 de novembre, el consistori declara el Cavaller de Jalpí fill adoptiu de Tordera i s’acordà canviar el nom de carrer Espases pel de Jalpí. La data d’inauguració de La Eléctrica fou el 17 de novembre del 1895. Un any més tard, l’organització es va poder estendre finalment a la vila de Blanes, tot i que amb certs problemes tècnics els primers dies. 

Al gener del 1897 s’iniciaren les obres d’aplicació i es compraren dues màquines de vapor a Itàlia per ser també una central tèrmica. La seva visió era expandir-se a Lloret i a les poblacions de l’Alt Maresme, de Malgrat a Caldes d’Estrac. El creixement cap al sud presentà dificultats. Poblacions com Malgrat, Calella i Arenys gaudien també d’acords contractuals que impedien el seu establiment, i enfocà el projecte a Lloret de Mar, vila on se subministrarien els seus serveis. Finalment, el dia 11 de març del 1906 Borràs Jalpí exposà el seu darrer pla estratègic. Al molí de Jalpí, seu de La Eléctrica, convocà els alcaldes d’Arenys de Mar, Canet, Sant Pol, Calella i Pineda per notificar-los la seva intenció de fer arribar el corrent fins a Arenys de Munt. El projecte de l’enginyer Juan Sindreu connectava un total de 12 pobles que gaudirien del servei d’enllumenat, força motriu i telèfon. 

L’augment de la demanda, la poca capacitat productiva i la pèrdua de liquiditat del seu promotor aconseguiren que es convertís en una companyia revenedora d’energia a partir del 1913. L’acord amb Energía Eléctrica de Cataluña assegurava el subministrament. La darrera acabaria absorbint la companyia el 1925.

Els molins fariners, una mostra de la Tordera preindustrial

Abans de la industrialització, els molins fariners eren els factors productius per excel·lència del terme municipal de Tordera. A mesura que la vila s’anava poblant durant l’alta edat mitjana, també anava desenvolupant-se la tecnologia agrícola preindustrial. La necessitat de moldre gra per obtenir farina i poder-la subministrar a aquesta població en augment fomentaria la proliferació de molins fariners durant els segles baixmedievals, documentats al territori des del segle XII. Segons Bou Illa i Vellvehí (2003), des dels inicis referits i fins a mitjan segle xx es comptabilitzen un total de 22 molins en el terme actual de Tordera. No tots aquests coexisteixen durant tot el període, sinó que s’anaven encavallant els uns amb els altres segons l’època.

L’aigua, les comunicacions i la ubicació a prop del nucli de població eren els tres factors d’èxit d’aquests elements preindustrials. Els únics molins que eren explotats tot l’any sense problemes eren aquells als quals la Tordera subministrava aigua. El molí d’en Pibernat, documentat a partir de l’any 1315, estava situat en una cruïlla de camins medievals i els molins de Jalpí, datat l’any 1406, i de la Júlia (segle xii) també es localitzaven en llocs estratègics. Aquests tres eren els més coneguts per la població local.

El molí d’en Pibernat, anteriorment conegut com del Bellforat o de les Moles, captava l’aigua de la riera de Vallmanya i la seva activitat va perdurar fins a mitjan segle xx. El de Jalpí i el de la Júlia foren els de més activitat del terme parroquial de Sant Esteve de Tordera; tots dos obtenien l’aigua de la Tordera. No obstant això, el darrer, propietat de la família Trinxet, adaptaria les seves infraestructures per ser més productives. L’antiga xarxa hidràulica seria utilitzada per generar electricitat, que posteriorment es faria servir per moldre el gra.

La farinera de la Júlia, fundada a mitjan segle xx, fou la principal factoria adaptada als nous temps i amb un cert caràcter d’indústria agroalimentària, creada per una família d’antics treballadors de l’antic molí de la Júlia. La desaparició progressiva de l’activitat primària encamina la desacceleració del sector fariner. Malgrat tot, a Tordera encara li resta una explotació inaugurada el primer d’agost del 1966, el molí de la família Pujol, localitzat al carrer de Santiago Rusiñol.